Les eleccions comunals sempre són una gran oportunitat per saber el pols de la parròquia i la valoració que en fa el ciutadà del seu estat. Des del meu punt de vista s’equivocarà qui en faci només una lectura en l’àmbit nacional, o qui busqui reforçar el seu paper en l’àmbit nacional a través de les eleccions comunals. Potser a la capital o a Escaldes algun tipus de translació es podria fer o algun tipus d’influència pot arribar a tenir, però és evident que cada parròquia és un món i les propostes de gestió comunal passen pel davant. Malgrat això, alhora s’ha de reconèixer que no tot el que passa al comú depèn de l’equip que guanya, sinó que hi ha aspectes que indefectiblement necessiten la participació de l’administració central. Per aquest motiu les candidatures muten cada quatre anys, sumen i quasi totes elles acaben sent el més transversals possibles, perquè sovint el que desuneix el ciutadà en política nacional l’uneix a la parròquia i en aquelles polítiques que acaben fent més fàcil la vida del ciutadà, que prou complicada és. I aquesta, al meu parer, és la gran riquesa de les candidatures comunals: gent provinent de diferents sensibilitats i/o partits polítics s’uneixen per proposar un bé comú per a la seva parròquia. En una d’aquestes reunions que els candidats fan amunt i avall, vaig escoltar d’un ramader com li deia al candidat que no calia fer grans propostes ni grans inversions per al seu sector, sinó que el que calia era posar-li les coses fàcils. És a dir, perquè ens entenguem, aplicar el sentit comú.