Amb il·lusió renovada

El passat 10 d’octubre vaig intervenir per darrera vegada al Consell General. Ho vaig fer amb motiu del debat d’admissió a tràmit d’una proposició de llei. Una llei que vam treballar amb molta dedicació i il·lusió per buscar solucions als problemes de l’habitatge, mitjançant la rehabilitació d’habitatges i el foment de pisos socials de titularitat pública. Aquesta no va prosperar per un no injustificat dels grups parlamentaris de la majoria a voler treballar en positiu amb nosaltres. La proposta venia del PS, qualificació suficient pel que sembla, per ser rebutjada. Aquell dia em vaig permetre unes reflexions finals. Algunes persones van interpretar aquelles paraules com un comiat a la meva tasca de consellera general durant deu anys. En aquell moment no n’era conscient, ja que la decisió de presentar-me a les eleccions comunals de la meva parròquia encara no estava presa. De fet, en aquells moments estava centrada de ple en la meva activitat parlamentària buscant solucions a un problema tan greu com és el de l’habitatge. Potser sí que en el fons era un preludi a l’inici d’una nova etapa en la meva carrera política.

Deia aquell dia que “quan vaig començar en política l’any 2009, en uns moments de crisi profunda, vaig prometre el meu càrrec pensant de debò que venia amb la responsabilitat i l’obligació de donar-ho tot per una missió tan important com és la de fer tirar el país endavant i de debò que m’ho creia”. Afegia que “malauradament amb els anys he pogut veure com molts dels asseguts en seu parlamentària no comparteixen aquests mateixos objectius quan prenen possessió del càrrec i venen al Consell General”, i que “he vist com falta la voluntat de construir, de reconèixer la feina i els posicionaments polítics d’aquells que no estan al mateix costat”.

Aprofito per dir que en el nostre programa electoral comunal hem previst donar recursos a l’oposició perquè pugui fer la seva feina correctament. En cas d’obtenir la confiança dels electors volem escoltar la veu dels altres grups, enriquir-nos amb les seves propostes. No ho podem entendre d’una altra manera, sent l’oposició com és, representant d’una part de la ciutadania.

Després d’un pacte de Govern tripartit del tot sorprenent, en el debat al Consell vam veure de nou que en aquesta legislatura poques ganes hi haurien de treballar coses amb nosaltres. Va quedar evidenciat amb el debat sobre la proposició de llei per a l’habitatge que no va merèixer ni tan sols una anàlisi positiva per part de Govern.

Crec que això va contribuir, entre altres coses, al fet que em plantegés fer el salt a la política comunal. Hi veig una opció il·lusionant, un nou repte per poder passar a construir per a les persones, a tenir la possibilitat de fer coses a Escaldes, de treballar en positiu i de posar en pràctica tot allò que he après tots aquests anys. L’oportunitat d’utilitzar tota l’experiència i visió de les coses que he pogut adquirir després de parlar amb tantes i tantes persones de tots els àmbits durant tots aquests anys: famílies, gent gran, treballadors assalariats del sector públic i privat, sindicats i també amb empresaris, propietaris de terres, comerciants.

Ara –penso– que tinc un bagatge important, que compto amb una visió àmplia i des de molts punts de vista diferents de les coses i de com està el país. Em sento preparada per tirar endavant Escaldes-Engordany, la meva parròquia, i per demostrar al Govern i als ciutadans que des de la gestió comunal es poden fer les coses diferents. M’acompanya en aquesta nova aventura un equip fantàstic: el Quim, la Cèlia, la Magda, el Joao, la Txell, el Josep, el Valentí, el Toni, la Dolça, la Meri, la Naeco, el Ferran i el Tomàs.

I tornant als principis, tinc aquella mateixa il·lusió de quan vaig prometre el càrrec per primer cop com a Consellera General, de fer avançar les coses, de tirar la parròquia i el país endavant.