9

Ignacia Atenas. Sara Becker. Paula Castro. Daniela López. Angelina Miglietta. Matilde Morgado. Constanza Poloni. Rafaela Ramírez. Arwen Vásquez. I Carolina de la Maza. I Marco Layera. Gràcies! Gràcies per l’hòstia. Perquè… quina hòstia, tu. Quin tros d’hòstia. De realitat. Quin seguit d’hòsties. Quin no parar d’hòsties. Des del minut zero, quan comenceu a explicar-vos com a estadístiques alhora doloroses i reivindicatives fins acabat el minut final, quan un cop ja acabada la funció i mentre entomeu els aplaudiments d’un públic entregat i amb llàgrimes als ulls –però no de llàstima sinó de ràbia i de respecte–, no somrieu i us deixeu anar extasiades per l’exitàs del vostre Paisajes para no colorear sinó que us manteniu impertorbables en la vostra esmena a la totalitat, immutables en el vostre rictus de ràbia, insubornables en la vostra denúncia, carregades de dignitat. I aquesta és l’hòstia final, perquè podríeu acabar una obra duríssima relaxades, alleujades, però no, la tanqueu posadíssimes en el vostre paper, perquè no és un paper, perquè la vostra obra no explica perfectament la realitat, la vostra obra és real, és la realitat, és la vostra realitat, i ens recordeu que és la nostra realitat, la que no veiem, la que queda emmascarada per una societat adultocèntrica que us oprimeix, us classifica, us assetja, us maltracta o us assassina. A la resta, als que no formeu part de les “nueve que quieren dejar de ser invisibles”, de les “nueve que han sido tratadas de putas” o de les “nueve que necesitan urgentemente ser escuchadas“, tan sols dir-vos que Paisajes para no colorear és una obra creada a partir dels testimonis d’un centenar d’adolescents xilenes que, per sort, en comptes de ser assassinades per adults, van ser escoltades per un grup d’adults indignats amb el fet que d’altres adults n’assassinin d’altres impunement. I nou d’elles ens ho expliquen des de l’escenari. En un espectacle tan rodó des del vessant artístic –teatre d’altíssima qualitat– com imprescin- dible des de la política –política d’altíssima qualitat. I que són un mirall en el qual mirar-nos. I que quan ens hi mirem, fem feredat. Per poc que pugueu, escolteu-les. Us fotran una bona hòstia. Però és que la necessitàvem. Sort de la seva hòstia. Sort d’elles nou. Sort de la cultura.