x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Records de la nostra infància

Critiquem el jovent, però com es diu a Canillo sempre hi ha hagut alguns ‘estarrabaldats’
Actualitzada 06/12/2019 a les 06:58
    Denisa Font Torres
Cap als anys cinquanta, a casa ja teníem telèfon (era la centraleta del poble), però havíem de passar per la central de Canillo (Ca l’Armany) per poder comunicar amb tot Andorra i Espanya. Si volíem trucar a França calia anar a La Poste francesa. També teníem una ràdio on s’escoltava Radio Andorra i alguna emissora espanyola. Vaig anar a l’escola francesa de Canillo. Hi havia dos mestres: Mme. Pla i Mr. Casals. Mme. Pla es va jubilar aviat i va venir Mr. Albert Font. Aquests tres mestres en pau descansin. Us explicaré tot el que fèiem a dins de l’escola i a fora. Érem una bona colla de nens i nenes (escola mixta que seguia l’ensenyament francès). Començàvem la classe per una lliçó de moral i després fèiem totes les altres matèries en francès. Estudiàvem la història de França, des de la prehistòria fins a la Segona Guerra Mundial. També apreníem la geografia de tot França i de les colònies franceses que hi havia per tots els continents. Entràvem a l’escola a les vuit hora del sol. Després van posar l’hora nova, que va ser les nou, però molts pagesos no la van canviar perquè perjudicava el bestiar. Hi va haver molt enrenou entre hora vella i hora nova. Fèiem sis hores de classe, tres al matí i tres a la tarda. El material escolar eren llibres, llibretes, etcètera, ofert per França. Nosaltres portàvem una cartera de cuir amb un plumier i uns quants llapis. Molts portaven el material en una bossa de roba. Escrivíem amb plomes sergent major que sucàvem als dos tinters del pupitre; un amb tinta blava i l’altre amb tinta vermella, per corregir. Teníem una biblioteca amb tots els llibres en francès de literatura molt extensa, amb grans autors, i molts diccionaris. També teníem un tocadiscs per escoltar cançons i una màquina de fer cine en blanc i negre muda, però els personatges es movien. Per Nadal també passava el Pare Noel, que ens portava algun objecte escolar. A l’hora del pati, com que no n’hi havia, jugàvem al carrer, a la plaça i al prat de Bonavida. Les nenes jugaven a la corda al narro, a la cluc, i els nens a bales i a pilota. Alguns nens del poble feien repàs al sortir de l’escola, en deien bela, i els de les masies marxaven perquè es feia fosc. A l’hivern passàvem dies sense anar a l’escola per culpa de la neu i la borrufa. No hi havia car­retera i els homes feien rota i obríem un camí per passar. Abans d’entrar a classe, el mestre mirava les mans dels nens i els que les tenien brutes havien d’anar a rentar-se-les a la font d’un com. L’escola era laica, gratuïta i obligatòria dels sis als catorze anys, fins al certificat d’estudis. Alguns ja havien anat a estudiar a fora i tres de nosaltres, la Lídia, la Rosita i jo, vam anar al curs complementaire a Andor­ra, col·legi dirigit per Mr. Duró, que en pau descansi. Uns quants nens van anar una temporada a la Salle, a la Seu, i els altres a treballar al camp, amb els pares. Les noies van aprendre a cosir i brodar amb una modista del poble. Els càstigs no eren gaire rigorosos: fer verbs, ratlles i algun cop de regle. Els més petits anaven al piqué de cara a la paret. Un cop per setmana, dissabte, fèiem la neteja de la classe. Els nens remenaven els pupitres i les nenes escombràvem després d’haver regat amb molta polseguera. Començava el curs el primer d’octubre i acabàvem el 14 de juliol, festa nacional francesa. Els més grans baixàvem a Andorra davant la vegueria (al costat de Pyrénées) a cantar l’himne francès. El mestre Font Bernat pujava a les escoles a ensenyar-nos l’Himne andorrà. A final de curs fèiem un viatge d’un dia. La primera vegada vam anar a Canet platja (Perpi­nyà). Per a molts era la primera vegada que vèiem la mar. Tots mudats, algun nen portava corbata i tot, ens vam remullar només els peus. Els dies de festa eren dijous i diumenge, i fèiem moltes altres festes religioses: Santa Llúcia, Sant Antoni, Sant Josep, la Candelera i altres. Els dies de festa pujava un músic de la Seu que tocava l’acordió i feien ball de tarda, al qual anàvem, i ball de nit. Mossèn Ventura ens havia fet fer alguna peça de teatre i a la rectoria tenia un piano que tocava molt bé. Jo amb ell vaig aprendre a ballar sardanes. A Canillo hi ha vuit veïnats, és la parròquia que en té més. A Ransol i Soldeu també hi havia una escola francesa. Els de Meritxell, Prats, el Forn i el Vilar anaven a Canillo. Els de l’Aldosa, el Plans i el Tarter anaven a Ransol i Soldeu. Aquests són els records de la nostra colla. Alguns ja no hi són, que descansin en plau. D’altres han anat a viure a una altra par­ròquia o han marxat a fora d’Andorra. Els que quedem que vivim a la parròquia de Canillo sovint critiquem la joventut d’ara, però recordem com es diu a Canillo que sempre hi ha hagut alguns estarrabaldats... i com diu la dita: “Canalla naixem i canalla tornem.”
Etiquetes
  • #1 Albert
    (07/12/19 19:28)

    Fantàstica història de la vida a la parròquia de Canillo. Bona vivència i records escolars que no tornaran.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts