Els canals pels quals els candidats procuren fer arribar les seves propostes als electors són múltiples. Un és la premsa, gràcies a la qual diàriament cadascun explica una proposta inclosa en el seu programa electoral i la fa arribar als ciutadans. De fet, aquestes trobades amb la premsa s’han convertit en un ritual, fins al punt que és d’obligat compliment la compareixença diària davant dels mitjans. La comunicació és essencial, i la presència a les pàgines de la premsa –digital o paper–, el dial de la ràdio i/o en l’informatiu televisiu esdevé necessària; és allò de si no hi ets no hi ets comptat. Però l’ús que se’n fa acaba pervertint l’objectiu final i la feina del periodista es converteix més en la de relator que no en la professió que li van ensenyar a la universitat. No negaré a les candidatures el seu legítim dret a convocar els mitjans per explicar un o altre punt del seu programa, però sovint són molt més instructives les trobades obertes a la premsa que fan quan visiten els diferents col·lectius rebent les seves preocupacions i demandes o es diuen més coses en debats sectorialitzats entre els candidats davant d’una comunitat específica. El format actual de comunicació, amb honorables excepcions, no aporta res de nou a l’elector que s’ho mira cada vegada més amb escepticisme o al que té dubtes sobre quina papereta escollir. És un format per a convençuts. És el terreny en el qual s’han de moure, tant candidats com periodistes, però fa la impressió que ni els uns ni els altres acaben convençuts de la seva feina.