El rumor va córrer com la pólvora. Que la senyora ambaixadora de la dolça França va insinuar que no estaria gens malament (o, dit de la manera positiva, estaria bé) que el sistema d’ensenyament francès deixés de penjar del ministeri d’Ensenyament gal (ei, ho he dit!), perquè passés a dependre del Quai d’Orsay i de l’ambaixada. Aquest ball de competències no ens hauria d’espantar si no fos que això hauria de comportar un canvi radical d’estatus: de formar part essencial del trípode del model educatiu del país (i que amb tant d’orgull i esforç s’explica arreu) passaria a ser com un bolet de pagament. Que qui vulgui francès, que es grati la butxaca. Qui sap si ha estat tan sols allò tan vist del globus sonda exploratori, un procediment efectiu per copsar la capacitat de reacció de la classe política i de la ciutadania, per calibrar la magnitud de la resposta davant d’un projecte més o menys elaborat. Si només és això –i esperem que ho sigui– que consti en acta i en els informes que s’hagi d’enviar a París que un servidor aixeca molt modestament el ditet (l’índex) i diu que, si no és gaire molèstia, ja estem bé com estem i que amb segons quins experiments potser prendrem mal. Que, com bé s’ha dit, l’escola francesa a Andorra és de llarguíssima tradició, el producte d’una voluntat de presència, originada en temps difícils i que, vista amb la deguda perspectiva, ha donat grans fruits al país. No se m’acudiria cap altra manera millor de liquidar el que queda de la influència francesa. Vivim en uns temps líquids, certament, però potser no caldria que s’anés escolant tot pel forat de l’aigüera de la història.