x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

Encara queden rastres

Darrerament han sortit al carrer dos fets ben sucosos, ben objectius, per a mi molt importants
Actualitzada 24/11/2019 a les 06:47
Darrerament han sortit al carrer dos fets ben sucosos, ben objectius, per a mi molt importants.
El primer és l’aparició d’un llibre intitulat Andorra, Eines d’un temps passat, l’autor del qual, un canillenc exprofessor, Albert Rossa Naudi, parla sobre l’estil de vida (frase que ara s’utilitza per definir la gairebé monstruosa manera de viure actual, recolzat en aquestes eines. Com treballàvem, com vivíem, com érem els andorrans?

L’altre, una entrevista amb un bon i lleial amic que, després de diverses vicissituds, entre les quals hi ha la d’haver estat ministre d’Agricultura (en el Govern Pintat), ha decidit, a part de dedicar-se íntegrament al món agrícola, convertir-se en formatger professional només amb productes andorrans. Es tracta de Joel Font, de Cal Raubert d’Escàs, sí, el poble que només té quatre cases pairals: Cal Raubert, Cal Giraut, Cal Nyerro i Cal Solana. La resta d’habitacles: l’expansió turística d’Andorra, la dels xalets més o menys adequats a la natura i que ens ha modernitzat molt....
Pel que fa al Joel, bon amic, a part de veí (més abans que ara) ha habilitat una part de la casa (si ho veiessin els seus padrins i oncles!) per crear formatges estrictament andorrans.

Amb l’ajuda d’un mestre formatger i una cinquantena d’ovelles d’origen israelita. I fan els únics productes agrícoles artesans del país, fent-ho tot a mà, fins i tot l’envasat i l’equipatge, pel que respecta als formatges.
Fan nou varietats de formatges i també iogurt, quallada, mató, xerigot... I formatges amb nom d’Orri, Conlloc i Boïga. Bé, li van fer una llarga entrevista al Periòdic d’Andorra, d’on extrec aquestes precisions lingüístiques , però el que vull dir i subratllar –potser davant del somriure cínic d’algun que altre “negociant” andorrà– és que recuperar (sense copiar la duresa de l’època) amb tota la tecnologia i el mestratge actual, formes de vida (ara que tothom corre a la recerca de l’autenticitat, farts de l’estafa de la societat de consumació) autèntiques, i a més que poden ser beneficioses econòmicament és una cosa que em meravella, ensems que m’apaivaga una mica el pessimisme de l’aventura actual d’Andorra plena de megalomanies, d’estridències i de copiar fil per randa el que es fa fora. Ara tallem els boscos per fer xalets, “abans els tallaven per convertir-los en pastura”, deia Joel Font.

El món de l’agricultura com el de la cultura, a tothom –als polítics em refereixo– gairebé a tots, els fa caure la salivera, però no hi ha diners, diuen, i potser és cert, però potser valdria la pena, pensar que no és només una cosa folklòrica, per ensenyar per la Festa Major i quatre dies a l’any. Caldria donar el màxim suport possible institucional.
El país només és país quan és una línia directa que fa passar el passat pel present –el futur?– conservant el que és bo del passat, no trencant-lo o només conservar-lo en un museu per ensenyar com vivien, no fa pas massa temps, els nostres pares i padrins.

El llibre Andorra, Eines d’un temps passat és una joia magnífica, excel·lents fotografies, per il·lustrar uns textos d’un realisme excepcional, marcats ensems per un to poètic –poesia dura– que cal no oblidar en cap moment. Mots desconeguts per la major part de la nostra població actual –que gairebé ens hauria de fer caure la cara de vergonya– com la forca de fusta, el besurt, el bast, la sella, l’eixartell, etc., fins a 96 noms. Una cronologia no només d’eines, sinó de persones que, sota el sol o sota la neu, lluitaven asprament per una subsistència digna, alhora per donar aixopluc al foraster, alhora per enviar els seus fills a estudi dins i fora del país. Quin exemple, quina dignitat, quin valor.
Venim d’aquest món, amics i amigues, i no hi ha abrics de pell, pantalons antitèrmics, capells a la moda russa, i garlandes i escarafalls que aconsegueixin esborrar aquests solcs, aquestes arrels, ni les dones ni els homes que usaven aquestes eines.

No vull viure en el passat, només desitjo que no l’oblidem i que pensem que el món és nostre, i per tant Andorra l’hem feta nosaltres. Tampoc penso que els temps passats hagin estat millors. Però si que hem deixat podrir els valors d’aquella gent, substituint-los per disfresses i draps de cuina per llençar. O pitjor, pels Kleenex famosos. Ai!
Publicat per ANEM, és un llibre tant extraordinari com colossal i és el treball del formatger d’Escàs. Gràcies, Joel Font i Albert Rossa Naudi, per recordar-nos que, sovint, avui som, jo el primer, uns carallots.
  • #1 Ausiàs March
    (24/11/19 11:04)

    Una vegada més la lucidesa de sempre del Sr. Morell torna a posar el dit a la nafra. I és que com molt bé deia el gran Pla "Imitar amb pèrdua no té sentit".

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts