x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Reflexions a l'entorn de l'avortament

El que cal és obrir un debat d’opinió seré i profundament raonat, valorant pros i contres
Actualitzada 18/11/2019 a les 06:44
    Salvador Capdevila
Actualment, tot i que el debat polític del país no se centra en la figura de l’avortament, sí que fa ja un temps que s’està fent escoltar la veu de diferents estaments socials i membres de les Institucions de l’Estat sobre la possibilitat o no de deixar de considerar l’avortament, en tant que interrupció voluntària de l’embaràs, com un delicte i passar a regular-lo per Llei com un dret de les dones embarassades. Tinguem present que el nostre Codi Penal tipifica l’avortament com a delicte major per a qui el practica i menor per la dona que hi presta el consentiment (article 108), i que l’article 8.1 de la Constitució garanteix el dret a la vida i la protegeix en les seves diferents fases.
La qüestió no és gens banal i fereix sensibilitats de tot tipus en gairebé tots els sectors de la nostra societat.
Entre moltes de les paradoxes que trobem en els ordenaments jurídics i entre aquests el nostre, és que ja des de l’antiga Roma hi ha la de reconèixer i donar drets civils al nasciturus (el que estant ja concebut, encara està per néixer), i àdhuc al concepturus (el que encara està per concebre). Així, l’emperador Justinià ja es va cuidar d’incloure en el codi que duu el seu nom el pensament dels juristes d’aleshores, tals que PAULUS, GAI i JULIÀ entre d’altres, que van plasmar i assentar el principi que al nasciturus se’l tenia per nascut a tots els efectes que li fossin favorables (nasciturus pro iam nato habetur, quotiens de eius commodo agitur Digest 50,16,231).
I així és com ha arribat al nostre ordenament jurídic, ja que avui res impedeix a la dona que es troba en cinta (sigui vídua o no, sigui casada i ja estigui o no legalment separada, sigui divorciada o àdhuc soltera), de comparèixer en un judici civil exercint la representació legal del nasciturus que duu al seu ventre, en defensa i reconeixement dels drets que li puguin correspondre en l’herència del seu progenitor o de llurs causants en la separació, en el divorci, en la liquidació patrimonial, etc..
Per tant, el nasciturus té personalitat jurídica per se des del mateix moment de la concepció, tal com de manera acurada i serena plasmava l’insigne company Josep M. Arqués en el seu article La personalitat jurídica, en ocasió de les reflexions que el Col·legi d’Advocats d’Andorra va efectuar amb motiu del 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans.
No és menys cert, però, que en ordenaments jurídics del nostre entorn que tenen com nosaltres la mateixa base del Dret Romà i en quines Constitucions de caràcter liberal es van inspirar els redactors de la nostra, no tan sols han legislat despenalitzant l’avortament sinó que fins i tot l’han reconegut com un dret de les dones embarassades, sempre que es donin unes concretes condicions: quan hi hagi risc per a la vida de la mare o malformació del fetus, quan l’embaràs sigui fruit d’una violació, i sempre que es practiqui dins el termini dels 3 mesos següents a la concepció.
Tampoc han callat veus però -ni callen-, que eleven l’avortament a la categoria de dret inalienable de la condició de dona i, de fet, des que Andorra va entrar a formar part de l’ONU, en les revisions quadrianuals que efectua aquest organisme recorda la necessitat de despenalitzar l’avortament.
Evidentment, dins la doctrina de l’església catòlica, apostòlica i romana en la qual hem crescut i a gairebé tots ens han educat, el Codi de Dret Canònic en el seu Cànon 1398 castiga l’avortament com a delicte, i el defineix com la mort del fetus provocada voluntàriament, de qualsevol manera i en qualsevol moment que aquesta es produeixi des del moment de la concepció, amb què és plàcid entendre que el dret a l’avortament sigui considerat per l’església com una lacra social.
Més enllà del debat que pot engendrar l’opinió de l’església i dels cristians en definitiva, i més en el nostre país en què un dels caps d’Estat és el Copríncep episcopal, que està dividit territorialment en Parròquies i que no té turó sense capella, i més enllà també del que reclamen alguns grups socials, podria existir un problema de col·lisió de drets: el dret a la vida del fetus en tota l’amplitud que li reconeix l’església des del mateix moment de la concepció, i per ara també, la Constitució al seu article 8.1, i el dret a l’avortament que es vindica respecte de les dones embarassades. La polèmica està servida, perquè la decisió d’interrompre l’embaràs no tan sols afecta la dona embarassada sinó també el fetus i els drets que la Llei li reconeix tal com hem assenyalat abans.
I la qüestió no és intrascendent, atès que igual que succeeix en totes les situacions de col·lisió de drets, es produeix un conflicte que cal solucionar. No és però la intenció d’aquest article incidir en els òrgans que tenen la iniciativa legislativa i menys en el mateix legislador que són, en definitiva, els qui han de regular i resoldre la situació de conflicte si hi ha conflicte. La intenció d’aquest article és tan sols donar una somera visió dels atributs dels drets en col·lisió.
La Declaració Europea dels Drets Humans a la qual Andorra ja fa temps que es va sotmetre i que forma part en conseqüència del nostre ordenament positiu, no ajuda ara com ara a esclarir la qüestió, ja que mentre al seu article 2 reconeix el dret a la vida, al seu article 8 reconeix el dret al respecte a la vida privada i familiar, sense que a coneixement de qui subscriu, el Tribunal Europeu de Drets Humans hagi declarat per sentència que dins aquest dret s’inclou el dret a l’avortament.
Per tant, hom podria entendre que ens trobem davant d’un camí sense sortida o retorn. Això no obstant, la història ens ensenya —i el sentit comú aconsella—, que en situacions d’aquest tipus el que cal és obrir un debat d’opinió serè i profundament raonat, per valorar els pros i els contres, tenint en compte l’estructura orgànica del país, la seva situació politicosocial, l’abast actual de la qüestió (nombre de dones que interrompen l’embaràs, l’actuació dels poders de l’Estat en front d’elles, etc..), per tal de crear un corrent d’opinió que pugui sensibilitzar suficients parts de l’espectre poblacional d’Andorra i que així arribi a les seves Institucions representatives de manera serena i reflexionada, si és que es considera que cal legislar sobre aquest extrem.
La importància que en els darrers anys va adquirint aquesta qüestió es mereix quelcom més que un brindis al sol, vingui d’on vingui.
Etiquetes
7
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts