Massa sorra, massa poc cor i principis, Senyor comandant en cap!

Hi havia una vegada, sembla que faci molt de temps, que la majoria de les persones civilitzades i educades s’horroritzava en veure com el President Trump incitava els seus seguidors a apallissar els periodistes que són “l’enemic del poble”, a burlar-se dels veterans de guerra que havien estat atrapats per l’enemic (el senador John McCain) o a denigrar les dones animant els seguidors a “agafar-les pel cony perquè quan ets una estrella, sempre es deixen fer”. Ens hem tornat tan immunes a les mentides, als insults vils i greus i a l’assassinat de personatges que surten de la boca del 45è president dels Estats Units que fins i tot els irresponsables i poc ètics intents de bloquejar l’ajuda deguda als governs estrangers si no faciliten informació incriminant al seu principal rival polític, Joe Biden, ja no semblen alarmar els senadors del seu partit republicà.

Cada vegada que pensàvem que Trump havia arribat a nous mínims, a continuació s’excedia dient o fent quelcom molt més groller, més imprudent o més perillós per a l’estabilitat futura del món o d’una regió estratègica per als interessos americans i els seus aliats. Trump es va lluir, prenent una decisió percebuda de manera universal, com a difícilment superable en termes de ximpleria o miopia, ja que tindrà conseqüències immediates i letals per a un aliat clau dels Estats Units. Retirar les tropes del nord de Síria, permetent a Turquia de prendre el control sobre els kurds i eliminar-los –l’aliat més ferm dels Estats Units a la regió durant els últims 16 anys–, és de lluny, la jugada més greu que ha fet fins al dia d’avui. Fins i tot membres del seu partit han expressat públicament la seva preocupació sobre el fet que no només no té una estratègia per a l’Orient Mitjà, no només ignora els seus assessors als quals paga per pensar sobre efectes a llarg termini de desplegar o retirar tropes d’una regió, no només actua per impulsos, sinó que tampoc es molesta a amagar que no li importa el que succeeixi als seus aliats.

En una conferència de premsa amb el president italià Sergio Mattarella, se li va preguntar sobre la decisió i va contestar: “Síria pot tenir una mica d’ajuda de Rússia. La qual cosa està bé. Hi ha molta sorra allà. Així que tenen molta sorra amb què jugar”, amb la qual cosa està justificant que li sembla acceptable que l’exèrcit turc, molt més fort, ataqui els kurds i possiblement els extermini. Per acabar amb, “per què ens hauria de preocupar i per què m’esteu donant la tabar­ra sobre aquesta decisió tan intel·ligent?”.

Les raons donades per la Casa Blanca i la majoria dels senadors republicans que van defensar-lo ara sonen buides i són el que sospitàvem des del principi: excuses coixes per justificar la imprudent i no planificada forma de Trump de tractar els problemes.

Potser ja és hora que el món, incloent-hi els tradicionals aliats nord-americans –el Canadà, França i el Regne Unit– que també han esdevingut el seu blanc preferit, es preguntin qui són els veritables amics d’aquesta administració i es disposin a afrontar els problemes sense donar per fet que Estats Units els farà costat i complirà els seus compromisos.

Malauradament, tot i que els demòcrates iniciïn un procés de destitució al Congrés, sembla que Trump es mantindrà al poder i té totes les cartes per ser reelegit el 2020 ja que no es percep una candidatura forta dels demòcrates. No sé si el món pot aguantar cinc anys més de Trump, però el que sembla cert és que els kurds no poden... i estan condemnats. Si no fos que Europa decideixi fer alguna cosa? Això ja seria quelcom!

* Gregory Coonen, Periodista i escriptor