Creat:

Actualitzat:

Està escrit, estudiat i analitzat que un dels grans problemes de la política és la tacticitat. Ho constatem a casa nostra, en la manera de fer política a l’andorrana, però diguem de passada que és un problema estès en l’àmbit internacional i que els nostres polítics poc es diferencien de la resta de països, almenys amb els que són el nostre referent, els de l’Europa occidental. Alguns polítics afegeixen a la tacticitat el pragmatisme i aleshores tanquen el cercle de la virtuositat, o del que ells creuen que els dona una determinada mestria. Probablement aquest deu ser un dels grans litigis que té la ciutadania amb la classe política a l’hora de decidir el vot a les urnes, perquè no necessàriament aquell que fa el moviment més hàbil garanteix que acabarà obtenint l’objectiu desitjat. Les campanyes electorals haurien de servir el ciutadà dubitatiu per tal d’acabar de decidir primer si vota o no i segon per qui ho fa o si ho fa en blanc. Però la realitat és que les campanyes amb els seus actes, missatges i debats –alguns dels quals insofribles, tot sigui dit de pas– acaben esdevenint el màxim paradigma d’aquesta tacticitat; crec que l’elevat vot que es fa per dipòsit judicial i l’increment gradual de l’abstenció són símptomes del que escric. De moment encara hi ha una majoria que supera el 50% que posa la papereta a l’urna, però ningú hauria de girar l’esquena a aquells que exerceixen el seu dret democràtic amb el no vot. El polític hauria de reflexionar amb profunditat sobre què se n’espera a l’hora de treballar pel bé col·lectiu.

tracking