Creat:

Actualitzat:

A tot arreu ha anat d’una manera semblant. Primer ens van dir que eren quatre tronats nostàlgics de les batalletes dels avantpassats. Després va resultar que als actes públics hi havia almenys tants joves com gent gran. Més tard, es van començar a comptar per milers. Va arribar el moment que van sumar prou vots per tenir veu a les institucions públiques, i ho van aprofitar per difondre consignes que apel·laven a les pors dels ciutadans i prometien solucions simples per a problemes complexos. Molts ciutadans hi van creure, i novament van créixer en vots i en escons. Llavors es van activar les alarmes. Però ja era massa tard. La metàstasi ja no es podia aturar perquè s’havia anat estenent silenciosament, i poc o molt havia contaminat tots els que ara la volien combatre. Fins al punt que, per mirar d’afeblir el nombre dels seus seguidors, van adoptar les mateixes consignes, i van afavorir que la metàstasi s’estengués de manera encara més ràpida. Ja només resta una solució possible: recuperar la memòria dels temps, no tan llunyans, als quals ens volen tornar, perquè no ens passi com al protagonista d’aquell poema que alguns atribueixen a Bertold Brecht i altres a Martin Niemöller, capellà luterà de Kaiserlautern: “Quan els nazis van venir a detenir els comunistes, vaig callar / perquè jo no era comunista. / Quan van empresonar els socialistes, vaig callar / perquè jo no era socialista. / Quan van venir pels sindicalistes, no vaig badar boca, / perquè jo no era sindicalista. / Quan van venir pels jueus, no vaig dir res, / perquè jo no era jueu. / Quan finalment em van venir a buscar a mi, / ja no hi havia ningú que pogués protestar.”

tracking