La part baixa

L’exposició Memòries de la construcció de l’avinguda Meritxell, que s’ha pogut veure a la Fira d’Andorra la Vella, combina l’estudi històric amb les entrevistes als que han contribuït al procés de canvi de l’avinguda. Benvingudes siguin les iniciatives que posen la història a l’abast del ciutadà. Quan passegem per la principal artèria urbana del país no som conscients de l’evolució que ha sofert. L’avinguda Meritxell neix sobre la xarxa de carreteres de FHASA, l’any 1930, moment a partir del qual s’abandonen unes formes de vida seculars i se substitueixen per d’altres que giren al voltant del turisme i el comerç. En poques dècades, esdevé el carrer comercial més important del país, paradigma del creixement andor­rà del segle XX. Com que la veiem sovint, no ens adonem dels canvis, però hi havia un temps en què a la part baixa hi havia un camp de futbol, grandalles a la primavera i prats d’herba que es dallaven a l’estiu, quan els nuclis d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany encara estaven allunyats.

En la transformació de l’avinguda Meritxell van intervenir tant els particulars com el sector públic. A la dècada dels anys seixanta, els propietaris de la part baixa, que tenien un especial temor als aiguats, van sufragar un mur de contenció al riu Valira; la quantitat aportada per cada propietari ascendia a 10.000 pessetes, pagades en dues vegades, els anys 1963-1964. En les mateixes dates, el sector públic fa diverses inversions que potencien aquesta part baixa de l’avinguda, com l’edifici de telèfons i la caserna de bombers que s’instal·len en terrenys del Consell, en un punt equidistant entre la capital i Escaldes, creant una nova centralitat, buscant la connexió dels dos nuclis. L’edifici de telèfons va acollir, durant uns anys, els despatxos de la policia, al primer pis de l’immoble, i les oficines de la CASS, al tercer.

Avui, gairebé no queda res d’aquell barri en què vaig néixer i créixer; quan passo per aquest sector encara sento indignació pel que es va fer amb aquells edificis representatius de l’Andorra dels anys seixanta. No obstant això, és positiu que l’espai que ocupaven hagi esdevingut una plaça, espai públic del qual anem tan mancats, però si reprenen la idea de fer temples de vidre de l’opulència, que no comptin que la història els legitimi.