x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Mai massa

A la vista de les comunals i de les vint-i-una candidatures
Actualitzada 03/11/2019 a les 06:52
Recordant el lema de l’Andorra de bàsquet, en veure la relativa abundància de candidatures per a les comunals del 15 de desembre vinent, diríem “mai massa”. És bo que l’elector tingui alternatives per triar, com més millor. Ell serà qui jutgi la idoneïtat o no dels candidats. Dit sigui de passada, mai ho hauria de fer el cap de Govern, criticat per bona part de l’oposició per desqualificar-ne alguns sense donar noms concrets. Sembla, en tot cas, poc adient i edificant que entri en aquestes batalles locals qui hauria d’estar, pel màxim càrrec executiu que detenta “au dessus de la melée”, almenys d’aquesta. Pot ser pecat de joventut o de novell, i a la vegada quedar com un fet anecdòtic en el conjunt de la campanya, que dona sempre sorpreses i sortides de mare; aquesta i totes; aquí i arreu.
Alguns podran dir, en algunes parròquies, que tanta dispersió d’aspirants dificulta el “vot útil”. La pregunta retòrica és si no val més tenir quatre opcions que una única, sense alternativa possible, quatre forces polítiques que el “partit únic” i la votació anomenada “a la búlgara”, fregant el cent per cent de suports, que no serà el cas, compte tingut del seny massanenc.
Potser l’únic vot útil és el que hom dona a aquella opció, candidats i programa que coincideix amb les idees de cada votant, i qui diu coincideix vol dir que s’apropa més o s’allunya menys del desideràtum personal. O no val més el desgrat relatiu de veure confirmat que la llista predilecta tenia poques o cap opció de ser la majoritària que fer costat a una altra per mera resignació i pel desig de fer part de la “massa” que desfila amb els “triomfadors”.
Sempre s’ha dit que a Andorra, i especialment a les comunals, es vota les persones, especialment les personalitats que encapçalen les ofertes i, si de cas, a algun membre més dels que complementen un equip. I és veritat. Hauria de ser, però, segons la meritocràcia (els mèrits de cada aspirant o aspirants) i no deixats portar per proximitat familiar, amistat o simpatia. Per molt que sigui difícil en comunitats petites com aquesta, on sembla imperar “l’amiguisme” en tants àmbits.
Tot i això, encara resulten difícils d’empassar algunes coalicions, o convergències, entre formacions d’ideologies força diverses, si no antagòniques, en les propostes i en l’experiència política d’enfrontaments directes en el passat proper. Sembla que aquests acords només serien explicables per dues circumstàncies rebutjables, almenys des dels punts de vista ètic i estètic: el desig de “cadira”, o de mantenir presència en el cas d’un grup que ha estat negat fins a esdevenir extraparlamentari en les generals. Poc compatible amb l’esperit tradicional d’una societat on no hi havia –o eren molt pocs- els aspirants a polítics “professionals”, apegats als càrrecs; el mateix o diferents successivament.
Sembla que va fer bé l’anterior i darrer cap de Govern, Antoni Martí, de tapar l’oïda als cants de sirena, aliens o interns, que el convidaven a tornar a la lluita pel consolat major de la parròquia on va tenir els màxims èxits de gestió i de popularitat. Potser ha recordat el fracàs d’un altre cap de Govern que, en acabar el mandat, ho va intentar en una altra parròquia, amb el revés d’un fracàs estrepitós.
A més de la fam de “cadira” -legítima independentment de consideracions morals- l’altre condicionant que explica els agrupaments que semblarien inexplicables és la normativa electoral. El criteri d’aplicació de la representativitat dels vots emesos a la configuració dels consells, repetirem una vegada més, resulta profundament injust. Atorgar “d’ofici” i de fet la majoria de consellers a la llista més votada, més que sigui per una sola papereta –algun cas ja s’ha conegut- i repartir proporcionalment l’altra meitat fa a la pràctica que una minoria (posem d’entre el 30 i el 40 per cent) faci i desfaci i deixi a la resta (60, o fins i tot 70 per cent en conjunt) un paper testimonial, si no fora de la corporació almenys en part. I aquest resultant ultrapassa el desig d’afavorir la governabilitat i l’estabilitat.
Sense arribar a aquest extrem, amb els representants parroquials al Consell General també es produeix una disfunció en el mateix sentit. Una i altra han estat denunciades sempre per l’oposició, que sempre acaba demanant, a priori o a fets consumats, un canvi de legislació. Qui canviarà, però, des del poder, la fórmula que li ha permès accedir-hi? I anant més lluny, qui reduirà els volums i el nombre (vuit) dels aparells administratius absolutament desproporcionats per al cens d’una població si fa, no fa, entre les catalanes de Rubí i Cornellà?
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts