Creat:

Actualitzat:

Hem assistit aquesta setmana a una nova modalitat d’espectacle televisiu. I qui havia de dir que seria tant vista la retransmissió en directe del canvi de lloc del fèretre de Franco? Un xou televisat per totes les cadenes espanyoles i comentat a totes les tertúlies com si d’un reality es tractés. Amb anàlisi dels assistents, el protocol i els familiars. Un dineral per efectuar aquest canvi d’ubicació en nom de la memòria històrica, i un dineral en desplegament de mitjans per retransmetre el minut a minut d’una maniobra que podia perfectament haver-se fet a porta tancada. Entre la polèmica dels partidaris del trasllat i dels contraris es reviuen les fractures del passat. Les restes d’una transició que no va tractar a tots igual i que va intentar tapar les vergonyes d’una guerra, com totes, injusta i sanguinària. Més enllà de la necessitat moral o no de canviar de lloc les restes del dictador, l’espectacle que s’ha muntat sembla dantesc. Uns i altres s’han aferrat al tema per treure pit i rèdit. Honorar un dictador, botxí de centenars de milers de persones, és indigne, enaltir els règims dictatorials és grotesc i convertir la tomba d’un dictador en lloc de pelegrinatge, escandalós. Però la retransmissió dels fets i tot allò que l’envolta semblava més un guió de Berlanga que res més. Una tragicomèdia amb tints retrògrads, amb mans alçades cantant el Cara al sol, descobrint unes reminiscències d’un règim que creiem enterrades i que, com el dictador, tornaven ahir a veure la llum, almenys per unes hores sota els focus.

tracking