Paradoxalment, entre tants episodis de violència i de desolació com es van viure la setmana passada a Barcelona, bé podria ser que la imatge que més hagi circulat a les xarxes socials sigui la dels joves que van triar aquesta circumstància per fer-se una selfie amb el rerefons ben proper d’una barricada en flames de banda a banda del carrer, o just davant de les cendres encara fumejants dels contenidors cremats instants abans. Fa temps que sabem que vivim en una societat definida per la capacitat de generar i compartir imatges, però cada dia sorgeixen nous exemples que indiquen que potser encara no hem arribat a entendre ben bé què significa això. Si més no, no sabria dir si els joves que surten a les fotografies amb una expressió despreocupada, fins i tot feliç, estan contents per poder sentir-se protagonistes d’una experiència excitant i insòlita per a ells, o senzillament s’han deixat endur pel corrent de banalització de la violència que sovint trobem a la ficció cinematogràfica, i de vegades també a mitjans de comunicació que no dubten a explotar l’atracció morbosa que provoca en bona part de l’audiència les escenes violentes en qualsevol de les seves expressions. Fa tot l’efecte que l’esdevenir del segle ha transformat radicalment la percepció de la realitat; fins al punt que avui dia tot producte audiovisual és susceptible de ser considerat un espectacle, per damunt de qualsevol consideració ètica o de qualsevol mostra d’humanitat. Potser per això s’han vist els darrers dies tants polítics espanyols de romeria per Barcelona, mirant de sortir a la foto per treure profit d’un conflicte que ells mateixos han atiat.