El futur és ara (i II)

Crec fermament que Andorra es troba en un moment de gran transcendència històrica, un punt d’inflexió si voleu, on ens hi juguem com serà el futur del país per a les properes generacions i, justament per això, cal que tots actuem amb la màxima responsabilitat.

En l’article d’ahir ja vaig incidir en algunes de les qüestions que projecten ombres en el nostre present i en alguns dels temes que ja no podem esmenar. Però encara queden molts assumptes de gran rellevància que cal acarar amb cura:

–L’acord d’associació amb la UE, de gran transcendència i que, segurament, no afrontem en les millors condicions per la crisi de reputació que hem experimentat recentment. És més, en un moment en què la mateixa UE pateix una forta crisi i que, globalment, l’unilateralisme i el proteccionisme campen arreu, es pot qüestionar la idoneïtat de la mesura. La pregunta a fer-se, però, és si l’alternativa és millor.

–Molt lligat a l’anterior, si l’acord d’associació implica la fi de l’acord duaner del 1990, l’impacte sobre el sector del tabac serà molt important i pot posar-ne en perill la seva continuïtat. La possibilitat de mantenir un doble règim amb l’acord d’associació i el manteniment de l’acord duaner sembla complicada atesa l’oposició europea.

–La reconversió del sector financer i la consideració d’Andor­ra com a plaça financera. El juliol de l’any passat a les jornades El sector financer andorrà a Euro­pa, coorganitzades pel Govern i Andorran Banking, es va dir que “Andorra ha esdevingut una plaça financera competitiva i homologada internacionalment.” I malgrat tot, els beneficis minven i no sembla que hi hagi un veritable plantejament de país o estratègic sobre el sector financer andorrà.

–Les dades demostren que el comerç minorista perd pistonada. Andorra ja fa temps que no és aquella destinació que prometia una experiència de compra atractiva i competitiva. Com pràcticament a tot el món, el retail està patint per la puixança del comerç electrònic. I l’expectativa de productes, més o menys exclusius, i/o a preus més baixos es veu compromesa per plataformes que et porten el que pots trobar al Principat a un preu que ja no justifica, per si mateix, el desplaçament a Andorra.

–L’impacte del canvi climàtic, que pot acabar per fer inviable el turisme de neu en els seus paràmetres actuals i que transformarà irremissiblement l’entorn andorrà. Recentment, s’ha exposat que la Mediterrània experimentarà increments de temperatura per sobre de la mitjana mundial. I, si bé des d’Andorra, el Mediter­rani sembla prou lluny, des d’una perspectiva global és clar que el Principat en patirà els efectes.

–Ara bé, més que totes aquestes qüestions, el factor que m’amoïna més és que sembla que el país afronta aquests reptes desunit. Crec que tot el que va comportar la intervenció de BPA ha deixat ferides, algunes de les quals no han cicatritzat bé. En particular, m’inquieta que les institucions que han de portar la gestió de tots aquests afers puguin haver perdut credibilitat enfront de la ciutadania; em neguiteja que el debat d’aquests temes tan rellevants serveixi més per mantenir contenciosos i articular retrets, que no per discutir serenament quin ha de ser el millor camí per a Andorra. En aquestes circumstàncies, temo que qualsevol consulta referendària servirà més per expressar fílies i fòbies (segurament més el segon) que no pas per decidir qüestions importants de futur (talment com ha passat en diversos països del nostre entorn en els darrers anys).

Per tant, i plenament convençut que és ara el moment per construir el futur, com indica McHale, m’agradaria formular una proposta basada en tres punts:

–Primer, promoure un exercici de reflexió àmplia i transversal sobre l’avenir d’Andorra en què es puguin integrar tant els temes que he exposat com tots els altres que es puguin considerar adients. Aquest exercici ha de ser participatiu i involucrar tota la ciutadania però també els principals actors econòmics i socials.

–Segon, articular les conclusions d’aquesta reflexió en forma de visió, en primer lloc, que, en segon lloc, es concreti en un pla de futur que inclogui les mesures i les polítiques necessàries. La visió ha de ser servir per generar un missatge que sigui alhora il·lusionant i engrescador per a tots els andorrans; el pla ha de ser l’eina que permeti dur a terme la visió.

–Tercer, desenvolupar els dos primer punts de manera que el propi exercici serveixi per generar el consens i la legitimitat que demana una iniciativa d’aquesta mena.

Altres territoris han dut a terme exercicis semblants, per destacar-ne un, esmentaria el Contracte amb el futur de la Valònia, prou satisfactori. Penso que, més enllà de les diferències actuals, el que realment uneix tots els andorrans és el desig de deixar un país en les millors condicions als nostres fills i nets. I, ateses la dimensió i la densitat del nostre país, podem fer aquesta reflexió fent realment possible que tota la ciutadania s’hi pugui expressar.

Hem de pensar que, en darrer terme, els desafiaments de futur només seran problemes o amenaces si no els sabem adreçar adequadament. Per contra, si els abordem d’una manera pro activa els podrem transformar en oportunitats per a Andorra. Com deia en l’article d’ahir, el got està mig ple i encara ens permet acarar el futur en millors condicions que si ja estigués més buit que ple.

No us vull enganyar, però si accepteu la meva proposta l’empresa és formidable i, en un món cada cop més interdependent, no us puc garantir que aconseguim tot el que volem. Però no tinc el més mínim dubte que hi tenim molt més a guanyar que no a perdre si decidim abordar la construcció del futur d’Andorra tots plegats.