x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Ramon

Els records d’aquells dies d’infància i dels primers anys d’adolescència
sorgeixen espontàniament des dels llocs més recòndits
Actualitzada 15/10/2019 a les 06:53
La nit que l’home va arribar a la Lluna, el meu cosí Ramon i jo corríem pel passeig marítim de Llafranc, fins ben entrada la nit: eren hores al carrer, ell amb 15 anys, jo amb 13, mentre a la sala de l’hotel els adults miraven una pantalla en blanc i negre on s’endevinaven unes ombres i, més tard, amb molta imaginació es podia veure com Neil Armstrong trepitjava la Lluna. Nosaltres trepitjàvem la platja dels primers amors, de les primeres sensacions, i dies més tard, a l’agost, corríem pels carrers d’Andorra, aquells carrers de terra que un dia van deixar d’existir.
El de la Creu Grossa, on hi havia la creu a la meitat del camí, i els prats al damunt; el carrer on havíem punxat tantes vegades les rodes de les bicicletes, on construíem castells de roques, tiràvem pedres innocents i pescàvem culleretes a la bassa on després es va edificar l’hotel Sasplugues.
La Creu Grossa era el nostre territori; de fet ho serà sempre. Sobretot ara que en Ramon ens ha deixat i, de la mateixa manera que creixen les flors a l’estiu i canvien els arbres de colors a la tardor, els records d’aquells dies d’infància i dels primers anys d’adolescència sorgeixen espontàniament des dels llocs més recòndits.
Transitem per llocs diversos, però sempre guardem al cor senders comuns, escenaris que has viscut. Oblides coses que un dia retornen a la ment i que et fan gaudir de persones amb qui has recorregut bona part del camí. Quan una vida s’acaba, el que compta és allò que et deixa, i com ho fas treballar, ho reps i ho sents dins teu. Aquesta és potser l’equació més simple i en part bonica de la vida i de la mort. El que queda és el que era, senyor Albareda. Així que tot sovint sobren les paraules, o sols són una eina per transmetre el que sents.
Recordo que fa uns anys vaig intentar escriure una novel·la interestel·lar i el comandant de l’expedició es deia Ramon Albareda. M’agradava imaginar-lo pilotant una nau que travessava l’espai. Els pocs capítols escrits avui no els he trobat a la recerca de l’ordinador, així que deuen dormir en una carpeta de veritat, com aquells camins de sorra o l’Andorra d’abans.
Era bonica, l’Andorra d’abans, cert; però la d’ara té moltes coses bones. No enyoro gaire els carrers de sorra, però sí que trobaré a faltar en Ramon Albareda. A les làpides de l’antiga Roma molt sovint la gent escrivia el següent epitafi: Que la terra et sigui lleugera. Doncs això, Ramon, que la terra i la neu et siguin lleugeres. Allà on siguis, bon viatge, estimat cosí i amic.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts