x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

Ciutadans en precarietat

La pobresa i l’exclusió són senyals d’incapacitat per a la integració
de la ciutadania per part de l’ordre social al qual pertanyen.
Actualitzada 13/10/2019 a les 06:33
Sabem que a Andorra també es dóna una certa i greu precarietat en algun grup de ciutadans. Els manquen béns i recursos necessaris per portar una vida mínimament digna. Malgrat que ens informen que “l’economia del Principat creix un 2,3% en el segon trimestre i segueix la tendència a l’alça dels dos anys anteriors”.
La pobresa sempre, però, és digna. El que pot ser indigna és la posició de l’Estat davant d’ella. Fa referència a la manca de béns materials: aliments, habitatge, salaris, recursos... en definitiva, no vull parlar aquí de la “pobresa espiritual”, que és un altre tema no pas menor.

Els pronòstics més rigorosos ja asseguraven l’any 2017 que augmentaria la desigualtat i el risc de pobresa. Neix per tant el perill per a la democràcia, i els joves en els països més pròspers gaudiran de menys ingressos i oportunitats de treball.
Cal dir que tant la pobresa com l’exclusió social són se­­-nyals d’incapacitat per a la integració social de la ciutadania per part de l’ordre social al qual pertanyen.

Un objectiu fonamental de l’Estat del benestar, així com de moviments socials i polítics, és tenir la pobresa al front conscient que les classes privilegiades i els governants ultraconservadors no voldran ni sabran mitigar-la substancialment com una lacra que és: la influència passiva del govern davant de la pobresa l’empobreix a ell mateix i el deslegitima per manar i ser moralment respectat per la ciutadania.
A Andorra hi ha ciutadans amb precarietat per portar una mínima dignitat vital? Sens dubte. Només cal parlar amb diferents ONG, amb el mateix ministeri d’Afers Socials del Govern, i saber escoltar les persones que la pateixen, o més aviat mirar-les amb respecte.

Serveix la precarietat social con a llança electoral quan s’apropen les eleccions, això sens dubte. Uns en fan arma contra els qui manen, altres de senyera per aconseguir avenços socials “gràcies a ells”, diuen. I això ho fan tots els partits, amb l’etiqueta que portin, però mentrestant la precarietat no minva, més aviat augmenta. Actualment assistim al tema habitatge ben real, concret, devastador. I no dubto, en absolut, que ni el Govern ni l’oposició no facin la seva feina per intentar apaivagar o solucionar el tema (el contrari seria de persones no ben nascudes), però la solució no és immediata, per això cal fer polítiques de mitjà i llarg termini. I sobretot, no utilitzar-lo contra els altres, no arremetent contra el seu adversari electoral. Els “pobres” no són una pilota de voleibol.
La recessió econòmica, que mai no s’ha acabat però que ara rebrota de nou i amb més força, no fa res més que agreujar la situació: sí, els habitatges, i també la subsistència alimentària, vestir-se, etc...

Durant molts anys aquest país s’ha mig tapat els ulls, i ara es veuran els resultats de manera dura. I no vull pas fer de derrotista, però la desigualtat social cada cop és més evident. Per tant, cada cop és més urgent
–sense barallar-se estúpidament– posar-hi fre. Per tant, no és tracta de beneficència, sinó de justa justícia distributiva. La classe mitjana a les portes de la desesperació, alguns timbalers del Bruch, cridant a no sé què, uns poquíssims riquíssims, i una munió nombrosa per subsistir i no entrar en la cabina de la precarietat. Aquest és el panorama.

Fóra de molta gravetat que els polítics davant d’aquesta situació prenguessin postures radicals, anorreadores. El diàleg, el compromís, el respecte pels ciutadans mereix preses de posició política de seny i d’equilibri conjuntes: és el que penso.
No crec en els timbalers del Bruch, ni en els que viuen apàtics o cínics, fora de la realitat. Més ben dit, els menystinc.

Quan els qui manen no poden o no decideixen conjuntament solucionar aquest gran problema ben real i a voltes dramàtic, la resta només és una lluita de llops afamats pel que els sembla que és el poder.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts