x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
La tribuna

Vivències d'un any a Andorra (i II). Les positives

El primer que em va cridar l’atenció és la proximitat de les administracions
Actualitzada 09/10/2019 a les 20:52
Ja fa un any i escaig que soc al Principat. Ahir vaig parlar sobre les vivències negatives i avui ho faré de les positives.
Sempre he tingut una estima especial per Andorra, els meus avis hi venien a passar uns dies a l’estiu. M’hi van portar des dels quatre fins als quinze anys; per a ells era el seu racó de pau i de repòs i, per a mi, un món màgic molt diferent de Barcelona o del Lloar, el poblet del Priorat on passàvem la resta de l’estiu.

Només arribar, i per situar-me, vaig recuperar i llegir un llibre antic: La petita història d’Andor­ra, de Miquel Lladó, en què mitjançant les cròniques del coronel Ulrich, comissionat especial a les Valls d’Andorra per S. M. la reina Isabel II, entre els anys 1841 i 1848, vaig conèixer una breu introducció de les valls i parròquies d’Andorra. Entre d’altres s’explica d’on ve el nom de Can Diumenge, una història curiosa i trista, que us animo que busqueu aquells que no la conegueu encara.
El primer que em va cridar l’atenció és la proximitat de les administracions. Això és tan petit que es coneix tothom, i ja els primers dies recorrent edificis administratius arreglant papers vaig veure la proximitat en el tracte de la gent. Acostumat a funcionaris mecànics i anònims de les grans ciutats on he viscut, aquí tens accés directe a responsables de departaments, caps d’àrea que surten per resoldre’t dubtes o aclarir qüestions. I després te’ls creues pels carrers.

Molts dies m’he creuat amb el cap de Govern, l’actual i l’anterior, o d’altres personalitats o famosos, un dia els veus a la tele a l’ONU i l’endemà els veus passejant tan tranquils sols pel carrer. Això sobta per als que venim de grans ciutats, alhora que et provoca una bonica sensació de proximitat. Reconec haver pensat d’aturar-los i intercanviar quatre impressions, però en part per vergonya, en part per preservar aquesta seva intimitat pública, mai he fet, ni crec que faci, el pas.
He sentit a parlar de mossèn Ramon, un home que transmet bonança, i que per la feina feta i els textos seus que he pogut llegir, et fan creure de nou en la humanitat i que potser no està tot perdut. A veure si algun dia el puc conèixer i podem xerrar una estona.

Tot i aquesta proximitat de la gent, els primers mesos em vaig sentir bastant sol. Podia encadenar setmanes anant de casa a la feina i tornant a la nit sense parlar amb ningú. Després a poc a poc vas coneixent gent, i et fa il·lusió trobar-la pel carrer i intercanviar-hi quatre paraules, et fa sentir que vas arrelant, que et vas integrant. I en arribar a casa, explicava tot cofoi a la meva parella que m’havia topat amb aquest o aquell altre, com si fos el millor que t’ha passat aquell dia.
D’entrada pots pensar que un lloc tant petit no té gaires opcions d’oci, però no és així. Andorra, amb les seves limitacions, està viva, si tens ganes de fer coses, sobretot si ets eclèctic com jo, tens de tot. He assistit a nombroses conferències, presentacions de llibres, xerrades, tallers, concerts, teatres amateurs, òperes, exposicions, cinema comercial i d’autor, competicions i concursos, excursions i portes obertes... a Andorra es promou la cultura, les tradicions i les noves tendències, a petita escala, sí, però he viscut en llocs més grans i menys desperts. Fins i tot he pogut presenciar un concurs de gossos d’atura a Canillo, un esdeveniment que tenia anotat a la llibreta de les coses pendents de feia anys.

Parlant de tradicions, em van meravellar les escudelles populars de principi d’any, degustades les d’Escaldes i Sant Julià, aquest any tinc pendents les altres. No les perdeu aquestes reunions, fan caliu de poble i ens recorden d’on venim.
He pogut seguir unes eleccions al Consell General, i ara venen les comunals. M’encanten els processos electorals, són un bon mitjà per conèixer el tarannà de la gent, les seves preocupacions, prioritats, tendències. Em va impactar això del porta a porta (tornem-hi amb la proximitat), i no m’ho podia creure quan vaig veure que una vegada dipositat el vot, la gent passava a la sala del costat a menjar coca i fuet, i a fer petar la xerrada.

Mai abans havia viscut en un lloc amb neu, i tenia cert temor per com seria la conducció. Fins i tot em vaig canviar el cotxe per un altre més apte per circular colgat de neu. Ja he passat un hivern, i no hi havia per a tant, en definitiva, són 2 o 3 dies que cau la gran nevada, tothom a canviar rodes a l’últim moment i anar fent, sense tocar gaire fre. Això sí, vaig equipar el maleter amb uns calçotets i mitjons de recanvi per si calia fer nit a Andorra la Vella si la cosa es posava lletja. Per altra banda, m’encanta passar les nits d’hivern a Andorra, amb la llar de foc i veient com cau la neu a les fosques, llegint, treballant o mirant la tele. Aquests grans petits plaers de la vida que ens reconforten l’esperit.
Per acabar, no es pot explicar Andorra sense mencionar la seva natura. Moltes gràcies Isaac i Anna, per obrir-me les portes de casa vostra, i per recórrer plegats aquests paratges, valls, cims, boscos, refugis, creuant rius i bordes de somni, explicant-nos la vegetació, els camins, anècdotes, usos i costums.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2024 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts