Petites grans lliçons

Baixo pel carrer Calvet de Barcelona, cantonada amb Diagonal, i deixo lliure, tal com ha de ser, el carril bus a la meva dreta, encara que després hagi de girar per agafar el lateral de la Diagonal. Al cap d’una estona, el senyal de l’autobús li dona pas, i un cop canvia el senyal, i el meu semàfor es posa verd, jo giro a la dreta. Un altre conductor baixa pel carril bus i no em deixa passar; el vehicle ni tan sols gira com seria preceptiu, sinó que segueix recte. En realitat l’he vist venir i l’acció no corre perill, però com que ell envaeix el carril bus i no em deixa girar, m’enfado. Al final l’altre vehicle quan ha passat fa un maniobra estranya, es para i estem a punt de xocar. M’emprenyo i li crido quatre paraules. Al cotxe vaig amb la dona, la filla i un net. No és, doncs, el moment més idoni, en realitat mai no ho és, per perdre els nervis: també és veritat que l’escridassada tampoc és res de l’altre món. No insulto, sinó sols em queixo en un to massa alt. Ens parem, jo pel lateral i l’altre conductor al mig de la Diagonal, i li dic quatre paraules tipus: “No saps que no pots posar-te al seu carril i passar si el semàfor del bus està tancat i jo vaig a girar a la dreta... ja està be!” Crido una mica perquè estic lluny. El net, però, assegut al darrere, protesta; no li agrada que cridi, i diu, tot enfadat: “Tu i el meu pare podríeu ser germans, perquè feu el mateix.” Ostres! Em fa reflexionar un moment. Al cap d’una estona agrega: “Jo vull viure amb tranquil·litat i en pau.” Tota una sentència que em deixa estabornit. No sé si ho haurà après en algun lloc o si li surt de dins, però el cert és que em dona tota una lliçó. Mai és tard per aprendre i, aquestes són, al meu entendre, les lliçons més maques que es poden rebre. Les que venen de persones a les quals teòricament tu has d’ense­nyar... Perquè, no hi ha cap dubte, el nen de sis anys marca en aquest cas la direcció correcta. Realment no és important qui té raó en una discussió de transit i, en general, en molts altres àmbits, òbviament amb les degudes excepcions, en comportaments que poden fer mal altres persones. Després de l’experiència, reflexiono que tot sovint ens compliquem la vida inútilment. Jo també vull viure tranquil i en pau; com el meu net, tampoc m’agrada la violència, ni els conflictes. Com suggereix David Linch, pots entendre els conflictes, però no has de viure en ells. En qualsevol cas, la lliçó queda apresa, la pròxima vegada que hagi d’iniciar una absurda discussió de trànsit m’ho pensaré dues vegades, o abans comptaré fins a deu.