Tocada del bolet

Encara no amb un parell de pams, ja m’agradava estassar marges. Si bé la majoria dels aliments els trèiem de l’hort o del galliner, el bosc i la mar també ens en proporcionaven. Tots els homes de casa eren caçadors i pescadors, i el dia que no venien amb un conill o una llebre, un llobar­ro o un pop, apareixien amb un tudó, una pintada, una julívia o un serrà.

Jo només podia participar en tasques diguem-ne pacífiques: anar a caçar cosconilles, espàrrecs, cireres d’arboç, cargols, mores o bolets. No us espanteu, no! Tot i el verb caçar, per a res de tot això es necessitava escopeta; ja sé que a l’Empordà estem tots grillats, però la bogeria no arriba a tant: en aquest context, per a nosaltres, caçar és allò que en altres zones de parla catalana se’n diu plegar, aplegar, collir, buscar...

Fets aquests aclariments, ara que aquí dalt comença la temporada de bolets, us confesso que el meu cistell sempre era el més cimat. Però hi havia trampa. El pare i els germans només em deixaven acompanyar-los amb la ferma promesa que no em mouria dels caminois i jo, tot seguint el camí, en un marge o en un altre, trobava un erol de bolets: una embosta de pinetells i una altra de rovellons (a l’Empordà distingim entre el Lactarius deliciosus i el Lactarius sanguifluus), una resplendor grogosa d’un esplet de rossinyols o una foscor aterridora de trompetes de la mort i, excepció de les excepcions i festa grossa, de cent en quaranta trobava un ou de reig o un sureny. La trampa?: el pare i els germans sembraven els marges dels bolets que ells havien caçat i a mi només em calia ajupir-me, collir-los i posar-los dins el cistell.

Des que soc a Andorra, els bolets tenen noms diferents, ningú me’ls col·loca arran de camí i jo no en sé les clotades, amb la qual cosa en menjo ben pocs tot i que, sense col·locar-me’ls als marges, els germans i els amics encara procuren que no em quedi mai sense una bona truita de rossinyols, uns pinetells i rovellons amb salsitxes i all i julivert, un estofat de llenegues o de flotes de suro o unes candeles a la brasa. Amb tot, fa anys que m’estimo més altres maneres d’estassar marges. Deu ser l’edat. O és que cada vegada estic més tocada del bolet.