Alzheimer, música per recordar

Hi ha malalties que fan mal, d’altres no en fan però potser incapaciten (o n’alteren la funcionalitat), hi ha malalties visibles, mentre que d’altres es porten en silenci i ocultes. Hi ha malalties que canvien la vida, la de qui la pateix i a vegades també del seu entorn, i d’altres que permeten continuar igual, potser amb petits nous hàbits.

Però si ens endinsem en el que implica per al malalt en la seva esfera més íntima, en el seu propi jo, la seva essència, la seva identitat única i personal, potser podríem considerar l’Alzheimer com un exemple de malaltia devastadora que comporta la destrucció de la persona en vida. Perquè si som la nostra personalitat, els nostres records, les nostres pors, anhels, secrets, vivències, amors i desamors... què ens queda quan tot això s’esvaeix, què som quan ja no som res? Doncs sembla que ens queda la música.

Al colpidor documental Alive Inside: a story of Music and Memory (Vius per dins, una història de Música i Memòria), dirigit per Michael Rossato-Bennett, i guanyador d’un premi al festival de cine de Sundance, es mostra la iniciativa de l’americà Dan Cohen, fundador de l’organització Música i Memòria, que un dia va decidir reproduir música a malalts d’Alzheimer, amb les cançons de les seves vides, i aquests sorprenentment reaccionen evocant records de la seva vida, sobretot amb aquelles cançons amb les quals van forjar una connexió emocional.

Realment és emocionant i captivador veure com persones que semblaven buides d’esperit, desorientades, amb mirades inexpressives i pràcticament sense reacció als estímuls de cuidadors i familiars, retornen a la vida tan bon punt comença a sonar la música que van viure, la que els va fer sentir, lluitar, enamorar-se, i comencen a ballar-la i a evocar records, explicant detalls de la seva vida que afloren amb els compassos de la música que els van acompanyar en aquells moments. La música els ressuscita, els retorna el seu jo perdut, la seva identitat.

Hi ha una base científica en tot això, i és que la memòria musical es guarda en àrees del cervell diferents a la que es guarden altres tipus de memòries, i aquestes àrees de memòria musical resten relativament ben preservades tot i l’avenç degeneratiu de l’Alzheimer, així com en altres demències, sent de les últimes que es veuen afectades per l’atròfia per la malaltia.

Això s’ha evidenciat fa relativament poc, a partir de l’any 2013, en nombrosos estudis científics utilitzant ressonàncies magnètiques funcionals. Uns anys abans, el genial neuròleg i divulgador anglès Oliver Sacks ja va tractar al llibre Musicofília. Històries de la música i el cervell, la intersecció entre música i cervell amb el seu estil propi de divulgació: explicant anècdotes curioses dels seus pacients. Estudis més recents, de l’any 2018, mostren evidències de millores conductuals en pacients d’Alzheimer que són tractats mitjançant teràpies musicals.

I és que a vegades el cinema ens pot apropar a la malaltia des d’una perspectiva més humana, on ens apartem de la part mèdica, per endinsar-nos en el vessant del propi món del pacient, o de l’entorn que l’acompanya. Prova d’això el tenim en el Brain Film Fest, festival internacional de cine sobre el cervell que organitza la fundació Pasqual Maragall cada any al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on juntament amb el concurs i projecció de films, documentals i curts, també s’organitzen activitats paral·leles i conferències divulgatives sobre malalties o interessants temes sobre el cervell.

Però no cal traspassar la frontera per trobar genials iniciatives que ens apropen a les realitats que comporten malalties com l’Alzheimer. La setmana passada, la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitat (FAAD), juntament amb la biblioteca comunal del Pas de la Casa, va organitzar una activitat infantil i familiar que trobo encertadíssima i brillant: un contacontes sobre l’Alzheimer, on la narradora, Carolina Caubet, va explicar uns contes per ajudar a entendre als petits què els passa a les persones amb Alzheimer.

El humans, igual que la resta d’animals, estem genèticament programats per viure el temps just i necessari per créixer, reproduir-nos i perpetuar l’espècie. Una vegada acomplert aquest objectiu, i això en el nostre cas són tant sols 30 anys, ja no som necessaris (evolutivament). Per això, l’esperança de vida dels humans s’ha mantingut invariable durant els segles passats en els 30 anys. És a partir del 1800 quan es produeix una explosió en l’esperança de vida, i en tan sols els últims 100 anys l’hem triplicat, gràcies als avenços en higiene i salut. Així doncs, tenim un cos programat per viure’n 30 i que en viurà prop de 100, això implicarà moltes malalties mentals i molts casos de dependència per atendre.

Perquè està molt bé que Andorra tingui un equip de primer nivell de bàsquet, o un il·lusionant projecte de futur amb el futbol, que ens visiti el president Macron o molts turistes per comprar, pernoctar i esquiar. Però també està molt bé que vagin sorgint iniciatives com les mencionades anteriorment, que conscienciïn la societat per afrontar amb èxit les problemàtiques que sorgiran en uns anys, amb una població envellida que haurà de buscar un sentit als anys de vida no productius, i que haurà de rebre atencions.

El pròxim 21 de setembre se celebra el Dia mundial de l’Alzheimer, una malaltia amb unes projeccions de triplicar-se l’any 2050 fins als 150 milions de persones, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS).