Secrets

La majoria de vosaltres, com que només em coneixeu a través d’aquests 2.010 espais que omplo cada dijous, deveu pensar que soc la persona més planera, més oberta, més sincera i menys hipòcrita del món. No és que aneu del tot equivocats, si tenim en compte que la majoria de la gent diu més mentides que el diari (i ja és dir), que els qui es dediquen a la política no diuen cap veritat encara que els matin, que mitja veritat no és la veritat, que s’atrapa més aviat un mentider que un coix i que no es pot anar per la vida dient veritats com punys si depens econòmicament, culturalment i socialment dels qui remenen les cireres o tenen la paella pel mànec.

A vegades, ens les teníem amb la mare. Jo li deia que estava farta de llepaculs, d’hipòcrites, de falsos com els duros de Vulpellac..., i ella em contestava: “Són diplomàtics, fill meu.” Diplomàtics! I és que tots nosaltres tenim la necessitat, si us plau per força, de guardar algun secret i, si el ventilem, podem esmentar el pecat, però mai no podrem dir el nom del pecador perquè ens hi van les virolles i/o el lloc que hem ocupat en la professió o en la societat. Tots hem de guardar secrets i no podem sucar pa en tots els estofats que sabem que es cuinen.

Per tant, tot i saber-ho de primera mà, no puc dir que la novel·la que va guanyar no sé quin substanciós premi de no recordo quin any no l’hauria d’haver guanyat, sinó que ho va fer perquè entre el jurat hi havia interessos editorials (com quasi sempre) i van decidir que la millor novel·la que es presentava al premi no podia guanyar perquè era massa llarga i la seva edició representaria una gran despesa econòmica. Tampoc no puc dir que hi ha editorials que ens pensem que són l’hòstia en bicicleta quant a impuls de la llengua catalana i que, en canvi, tota la relació interna la mantenen en castellà i tenen la seu social a 1.000 quilòmetres de casa. Ni puc dir que no soc gens aficionada a la música, ni que odio Woody Allen, ni que em cau malament el veí del sisè tercera. Però ara que ho he dit, estic convençuda que ja l’he cagada: si secret de dos és sospitós, ja se sap que secret de tres no val res i que això acabarà essent el secret de l’Ametller, que el sap un de cada carrer.