Creat:

Actualitzat:

Des que era ben petit he tingut un parell de fantasies d’ordre laboral, generades a partir d’aquelles escenes que has vist mil vegades a les pel·lícules i que has sublimat d’alguna manera. La primera: soc el director d’un periòdic i, en rebre l’exclusiva del segle, truco als tallers i crido a l’encarregat: “Atureu les rotatives!” La segona: soc el comandant d’un submarí empaitat per destructors russos i, sempre que és necessari, ordeno: “Amunt el periscopi!” Fa un temps, però, que a aquestes fantasies se n’hi ha afegit una altra. Aquesta és muda, és a dir: no porta associada cap frase estereotipada, però té una forta càrrega icònica. Pertany al domini de l’obra pública, quan, en perforar un túnel, hom es troba al mig (si no ens hem desviat de la trajectòria), es fa un forat a l’envà de roca que separa les dues boques i els dos equips es donen la mà, contents per haver encertat la trajectòria. No em diguin que no és una bonica estampa. I aquesta setmana passada és la que s’ha produït al túnel de Tresponts. Ha estat una fita més en la mil·lenària història del pas pel congost, que fins al segle XI va ser inaccessible i obligava a fer unes marrades de consideració per les rostes serralades prepirinenques. El pas de Tresponts ha estat, des de l’edat mitjana, una via essencial per comunicar la muntanya amb la terra baixa. Sant Ermengol, ideòleg de l’obertura del congost, va ser prou hàbil per combatre el diable que amenaçava les obres del segon pont. Ell va ser la primera baula d’aquesta llarguíssima cadena que ara permet que no ens caiguin rocs al cap i que Salou, la platja andorrana, estigui dos minuts més a prop.

tracking