Sexe amb robots!

Veiem robots de cuina, robots industrials, robots atenent persones a fires i congressos, o fins i tot a quiròfans, i segurament ho veiem proper i normal. Interactuem amb la Siri, amb la més absoluta indiferència. Malgrat tot, com pot la intel·ligència artificial transformar la societat i les relacions socials amb la irrupció del sexe artificial? Mantindríem sexe amb un robot?

Als inicis de l’adolescència, quan la sang bull per tot arreu menys pel cap, molts pares aborden amb els fills el tema del sexe, transmetent les seves pròpies idees, conviccions, recomanacions, restriccions... tota una sèrie de consells en funció dels propis valors o concepcions dels mateixos pares sobre la matèria. Una educació sexual, que en alguns casos realment acaba esdevenint educació, i en altres una mera explicació d’instruccions.

No recordo a quina edat va ser, però sí que va ser el meu pare qui em va transmetre que el sexe és una de les parts més íntimes que posseïm les persones, i com a tal, no convenia oferir-la a qualsevol, sinó que era millor reservar-la i entregar-la a la persona adequada en senyal d’amor, d’entrega plena. Qualsevol altre ús esdevindria merament gustós, però també buit de sentit.

Aquesta concepció romàntica i transcendental del sexe em va acompanyar amb orgull els anys d’adolescència. Ara, amb 40 anys a l’esquena, he vist i aprés que el sexe, i també l’excitació sexual, pot tenir també altres significats, altres motius, altres fonts.

Respecto i admeto altres concepcions més liberals o concupiscents, m’horroritzo amb concepcions possessives, d’abús i humiliants, i no entenc concepcions del sexe que comporten engany i traïció, però em declaro sorprès i confós de veure que la indústria del sexe ja es prepara per barrejar intel·ligència artificial i sexe, i apareixen conceptes nous com la pornografia robòtica.

Ja existeixen cases de barrets on les concubines i concubins són nines i ninots de làtex, ja existeixen pel·lícules pornogràfiques fetes íntegrament amb ordinador i realitat virtual, i ja s’està destinant diners a projectes d’androides pseudointel·ligents amb la missió de satisfer els desitjos de la carn i de la ment. Allò que ens facin exactament el que volem que ens facin, en el moment i el lloc que ho volem, amb la intensitat que ho volem, i ho acompanyin d’allò altre que volem, potser serà més fàcil de trobar en un xip camuflat de làtex, que no pas en un humà.

Ara bé, ens costa llegir, interpretar i situar-nos amb claredat i seguretat en un món de xarxes socials que estan transformant les relacions interpersonals. Cada vegada disposem de més eines i recursos que a priori ens haurien de permetre ser més lliures, però que realment ens estan esclavitzant. Voleu dir que quan irrompin els robots sexuals, sabrem trobar el nostre lloc al món?

Si fem cas a les 3 lleis d’Isaac Asimov, no hauríem de patir gaire perquè prenguem mal. Però aquestes lleis van aparèixer el 1942, avui en dia, les emocions han guanyat terreny a la raó, els psicòlegs van enfeinats (i més que hi haurien d’anar), les depressions van en augment en una societat que és incapaç d’entendre’s a si mateixa, no tinc gaire clar que un robot no pugui ferir un humà quan es barregi sexe i intel·ligència artificial. Perquè de ferides, també poden haver-n’hi d’emocionals i psicològiques.

Pensem en l’exemple del film Ex-Machina, d’Àlex Garland, on una androide va explorant els sentiments humans fins a trobar-hi vulnerabilitats que la permetran acomplir els seus desitjos d’escapar. També la pel·lícula Her, d’Spike Jonze, ens mostra com un humà es va aïllant cada vegada més del món, sumís en un enamorament vers un sistema operatiu que li proporciona tot allò que no sap trobar en el món real.

Si, és cert, tan sols són pel·lícules de ciència ficció, però guanyadores de premis Òscar, i no ens hauria d’estranyar que en la direcció que sembla que avancin les coses, potser ens haurem d’afrontar aviat a dilemes nous. Tenir sexe amb un robot seria considerat com a infidelitat? Ja es trist perdre el cul, i amb ell el nord, per algú, però i per culpa d’un robot? Com haurà de ser la educació sexual que doni algun tipus de sentit al sexe al jovent, o si més no, els ajudi a orientar-se en el sexe sense fer-se gaire malament?

Si Viktor E. Frankl aixequés el cap, se li giraria feina reescrivint el seu fenomenal llibre L’home a la recerca de sentit, on bé podria, salvant les distàncies i sense frivolitzar, substituir els camps de concentració per les xarxes socials, i les relacions sexuals amb màquines intel·ligents. I ja posats, acabaré amb un extracte del mateix llibre: “A un home li poden robar tot menys una cosa, l’última de les llibertats del ser humà, l’elecció de la seva pròpia actitud davant qualsevol circumstància, l’elecció del seu propi camí”.