Som allò que diem

Les llengües evolucionen. És un procés natural que enriqueix perquè busca alternatives a un món que canvia i fossilitza un passat que ens distingeix dels altres.

Si viatgem en el temps, els primers pobladors van deixar empremta en la toponímia. Montaup, d’origen celta, significa muntanya blanca i fa referència al Casamanya, preciós des d’aquesta vall. Per arribar-hi, passem per Canillo, derivat de l’arrel preromana can, blancor, i haurem vist el riu Valira, del llatí vallis, vall. On hi ha vall, hi ha riu! D’origen similar, Arinsal deriva d’haran, vall en bascoide. El gran enigma dels lingüistes és Andorra. Es debaten entre l’origen hidronímic, dorra remet a aigua termal i s’hauria hibridat amb el llatí, amb el prefix en, lloc on es troba una cosa -Encamp, Envalira!-, i l’herència bascoide, d’itur, lloc estèril.

L’ús del paisatge també posa nom a l’entorn. La boïga és el terreny on es cremen boïcs, llenya seca i brossa, per convertir en terra de conreu, i la pleta el pla on recollir el bestiar de pastura. Ara, canviat bestiar per maó, la pleta és la urbanització esgarrapada a la muntanya.

El 2007, l’IEC va incloure al diccionari un conjunt d’andorranismes, majoritàriament lèxic administratiu que evidencia la singularitat política del país, que a un jutjat en diu batllia, a l’ajuntament comú i un arrest, a més de privar de llibertat, és un pacte entre administracions. En van quedar a la bossa i alguns no van ser acceptats, com clípol, que és com els andorrans designen el bus per l’acrònim comercial de l’empresa Climent i Pol. El cert és que, amb el bus exprés, clípol va caient en desús.

De la llengua, com de les persones, ens n’hem d’enamorar i, així com ens fascina una mirada, deixar-nos encantar per les paraules. A Andorra en tenim de fantàstiques: de la papallona en diem pitavola i de la sargantana serenalla. Jo em deixo seduir per aixarnola, la guspira de foc que té l’encant del so xeix.