L’endemà de la fi del món, vaig tornar a la feina. Sota l’asfalt inclement, incapaç de calçar-me res que no fossin unes sandàlies obertes, esquivant turistes badocs i esperant que una altra tronada em despertés del somni de les vacances. Això de tornar de la platja en ple mes d’agost ja les té aquestes coses. Respires ben a poc a poc, regalimant apatia, com si fossis l’única que en torna, com si el món continués aturat, esperant la represa de l’escola. Dies de calma tensa, entre despreniments de responsabilitat i moviments estratègics a les xarxes socials. Ara que no passa res, anem a fer veure que hi hem estat sempre, entre discussions absurdes, pedicures creatives, paisatges impecables i aigües transparents. Una mandra infinita em sobrepassa. Encarem la recta final de l’agost i el nou curs arriba amb comunals a l’horitzó. Encara més mandra. Tinc restes de sorra entre els dits dels peus i ja folro llibres i compro un nou parell de bambes per a la nena. Amb ganes de reprendre la rutina i de fugir. Tot plegat. Ben barrejat, i al mateix temps. I de sobte, m’aturo. I penso que tant li fa si em ve de gust o no. Que el temps passa, que les estacions arriben i marxen, que la vida t’afecta en la mesura que t’hi resisteixes i que tant per tant, millor posar-t’hi bé i agafar les onades segons com venen. Molt zen tot plegat. I mira, es veu que funciona. Continua fent calor, continua fent mandra, però ni m’hi enfronto, ni m’hi resisteixo. Ja vindrà el fred, ja arribarà la rutina de les extraescolars i mentrestant, anirem fent via. Per les comunals –com diu la Mafalda- no sé si em sortirà el ioga.