x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Lector de diaris

Darrerament hi ha grans debats arreu sobre les plataformes digitals, les falses notícies i, en general, el periodisme
Actualitzada 25/08/2019 a les 06:40
Sóc voraç lector de diaris des de ben petit, gràcies al meu pare. Darrerament hi ha grans debats arreu sobre les plataformes digitals, les falses notícies i, en general, el periodisme. Hi ha una munió d’expectatives en què cadascú diu la seva. Hi ha de tot. Personalment m’inclino per la definició que el gran Albert Camus expressà en el seu dia: per al periodisme calia tenir lucidesa, desobediència, obstinació i ironia.
La lucidesa no és altra cosa, al meu entendre, que la capacitat de percebre, de comprendre, de conceptualitzar i després d’expressar-ho.
És clau per al periodista i és amb aquesta lucidesa que la persona ha arribat a gaudir d’una gran comprensió del món i de l’existència, així com de la seva aplicació racional. Molt abans que nasqués l’univers comunicatiu format per Instagram, internet, Facebook, Linkedin, telèfons mòbils i portàtils, Twitter, ràdios personals, Smartphones i-pads i la resta d’aparells, l’home, el periodista, ja va obtenir grans avenços en la comprensió del món i l’existència, així com l’explicació del que hi ha en el món. Aquesta blogosfera ha produït una situació intel·lectual lluny de la reflexió i embadaliment necessaris per a concentrar-se en la pròpia consciència i una atenció a la realitat objectiva.
Ben entès que Camus no conegué l’addicció a aquesta situació de la blogosfera, per tant es referia a no tenir teranyines als ulls, a observar molt sabent distingir l’important de l’accessori i encertant el que normalment s’escapa a l’ull de l’espectador, lector o observador normal. La lucidesa és un do, però com tots els talents s’ha de treballar.
Parla també de la desobediència, que és el contrari a la inclinació a acceptar forçosament les dades rebudes per qui detenta poder o autoritat, que és un camí a la servitud quan l’obediència és forçada i no hi ha cap mena de crítica. Només es justifica l’obediència si és legítima, el poder està sotmès a normes racionalment examinades i posar-ho en qüestió no castiga a qui no obeeix.
L’expressió pitjor és l’obediència a cegues. A voltes, s’invoca l’obediència deguda, com en el cas de la dictadura argentina. En el cas del periodisme, la desobediència és no sotmetre’s als interessos dictats no pel que succeeix sinó pels qui dominen els mitjans de comunicació –públics o privats– i publicar el que ha vist, ha observat atentament, ha analitzat i ha contrastat el periodista, davant les pressions rebudes.
Una tercera qüestió és l’obstinació, que jo qualificaria de contumàcia, entossudiment, insistència per conèixer la veritat o per construir el reportatge o escriure el pensament del periodista o del qui escriu als diaris. Cercar o bé la veritat total o, en tot cas, les nombroses possibles veritats d’un fet, d’una situació.
No hi ha cap definició que pugui definir la ironia. Només és pot dir que es perd la ironia si es defineix sense ironia. És una causticitat no tòxica, que produeix un breu somriure. Té a veure amb la intel·ligència no amb la bretoleria tan pròpia del món d’avui.
Essent lector de premsa habitual, premsa del país o de fora, paulatinament descobreixes deseguida qui escriu una columna o fins i tot aquelles notícies signades “redacció”, en les quals no hi ha ni lucidesa, ni educació, ni ironia.
Darrerament, sobre el nostre país, per mitja de premsa escrita o de digitals, apareixen tota mena de notícies, que desacrediten persones, institucions de dins i fora que cerquen enverinar ambients, o una cosa més prosaica – accions judicials, respostes, etc – per vendre més el producte escrit.
Jo penso i em ratifico amb la definició d’Albert Camus: quan no hi ha lucidesa, obstinació, desobediència i ironia, en el sentit que modestament he expressat, apareixen sòrdides escombraries o pures ficcions que no arriben ni a la categoria de libel, és a dir de pamflet.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts