La selva normal

Per descomptat, em va fascinar la seva part natural més exòtica, les petjades de jaguar, les piranyes, els nenúfars, les bromèlies, les orquídies, les mil aus, les anacondes, els peresosos, els micos, els dofins roses... “Molts idiomes, moltes cosmovisions”, podria seguir la llista de les Amazonies que em fascinen. Anys, segles, mil·lennis de maneres de fer, d’adaptació i interacció amb la selva, de compenetració amb el riu, amb les feres, de respecte mutu, de simbiosi, sempre par-delà nature et culture, que diria en Descola... Amor a primera vista, vaja, impossible no sentir això en conèixer l’Amazònia, el bocinet d’Amazònia que, entre viatges i llibres, podem aspirar a tastar... Tot i això, de les Amazònies que he tingut la sort de conèixer, la que més em va enamorar, la que més em va apassionar, va ser la més prosaica. Anirà així —em van informar a Puyo, quan vaig demanar com travessar d’Equador a Perú per la selva: de tant en tant passen petits vaixells, ningú no sap quan —alguns poden trigar un mes—, ves enllaçant un vaixell i un altre i hi arribaràs... Bé, si aquesta és la manera... T’ho mires, t’hi llences, i t’hi trobes: i trobes la senyora que ens feia el dinar durant els quinze dies d’espera a Puerto Pantoja —un llogaret amb deu cases i una duana—, els adolescents que es pescaven cada tarda el sopar, els mariners —si naveguen per riu, com els diem?— que porten transportant porcs i plàtans riu amunt i riu avall, en un “ir y venir del carajo” que, durarà “toda la vida”, els venedors ambulants que envaeixen els vaixells a cada aturada amb els seus pinxos de pollastre, de serp, de cucs, els llogarets aïllats amb només quatre hores d’electricitat al dia —a la nit—, que destinen —ai las— a posar a tot drap Enrique Iglesias... “Mereixes” i “normalitat” són, aleshores, dues paraules que et venen al cap plegades i que aquests dies d’infern a l’Amazones tornes a convocar... Tot va d’exotisme, tot va de biodiversitat i de la seva condició de pulmó del planeta però l’Amazònia, no ho oblidem, també és un lloc més, de gent normal en un lloc absolutament extraordinari, i aquests dies, tot i que sigui molt menys transcendent, no puc evitar de pensar en ells i de com la voràgine d’ambició també se’ls emportarà a ells...