x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Pere Calders: Llançà, la tramuntana i el turisme

L’escriptor era un estiuejant i un amant de la població catalana
Actualitzada 22/08/2019 a les 20:54
He passat uns dies a la Cala Rovellada, al terme municipal de Colera (Alt Empordà), i una tarda quan la tramuntana va amainar ens vam arribar a fer un tomb per Llançà. Arribats al passeig del port atestat de turistes molts dels quals es prenien un gelat –arrecerats del fort i fresquet vent de la tramuntana que encara bufava– vaig descobrir en un monòlit una bella inscripció que deia: «Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans. I, si finalment resulta que n’hi ha, aniré al cel, on passaré una llarga temporada». De qui era aquest bonic fragment prenyat de subtileses i de fines ironies? El mateix monòlit, si li doneu la volta ens ho aclareix: de Pere Calders, estiuejant i amant de Llançà. Segon interrogant: A quin llibre pertany? I ja em tens entrant a Google, segons el qual és del seu llibre Cròniques de la veritat oculta (Ed. Rosa dels Vents).
Pere Calders, com molts altres catalans va haver de fugir de la repressió franquista a l’esclatar la Guerra Civil (1936-1939) i s’exilià primer a França passant pel coll d’Ares, a Prats de Molló i, finalment, embarcà rumb a Mèxic, on passà més de vint anys. L’any 1962 torna de l’exili i poc temps després: «L’any 1964 [...] la meva família i jo vam anar per primera vegada a Llançà. En aquella època, la vila i el port eren molt diferents de com són ara (1988) [...] i vet aquí que la fascinació per Llançà ha resultat hereditària; pel que fa al nostre cas s’ha transmès de pares a fills i a néts.»
Pere Calders, en un escrit publicat a la Revista de Girona de l’any 1988, titulat Bella mar, bella gent, a més de la gent i de la progressió de Llançà ens parla de la tramuntana i confessà que «al principi» ni a ell i a la seva dona, la Rosa, «no ens agradava gens» i se sorprenien que els llançanencs se l’estimessin «tot atribuint-li grans virtuts», als de Llançà en particular i als empordanesos en general els plau i els sorprenia «de veres trobar sempre algú, a la vila o al port, que ens ponderava amb entusiasme les excel·lències d’aquelles ratxes del nord. No ho enteníem.» Però Calders, home observador i sensible i que quan cal sap rectificar, diu a continuació «Però perquè es vegi la imprudència de fer judicis temeraris i que tothora és preferible una cauta espera i dedicar-se a observar abans de reprovar, he de dir que, al final, la meva dona i jo ens hem rendit als atractius de la tramuntana. Els fills i els néts comparteixen aquest sentiment.»
Descriu, en el seu escrit esmentat a la Revista de Girona, el contrast d’uns quants dies de calor intensa “amb una calima que interposa vels d’opacitat i una xafogor que produeix ofec davant la qual la tramuntana té una funció providencial: «Bufa fort i, quan cessa, sembla que tot reneix. Respirem i ens fa l’efecte que la glopada d’aire ens arriba fins a la planta dels peus, obrint-nos totes les potències. El cel és net, blavíssim, la capacitat de visió s’amplia increïblement i sembla que ens posi a l’abast de la mà les serralades properes, les quals amanseixen la seva orografia per a endinsar-se al mar, però sense perdre del tot la bravesa que dóna nom a la costa.» Aquest cel «blavíssim» aquesta panoràmica neta que ens «posi a l’abast les serralades properes», tant si mires al mar o a la muntanya, jo també l’he gaudit gràcies a la tramuntana.
Sense ànim de comparar sinó de complementar Pere Calders i Josep Pla, he buscat què deia aquest darrer –empordanès de soca-rel– de la tramuntana. I al volum número 36 de les seves Obres Completes Per passar l’estona (Edicions Destino) he trobat el següent: «Per a nosaltres, empordanesos, la tramuntana no és un element simple, fixat, estricte i d’una uniformitat mecànica d’origen. Per tramuntana s’entenen almenys tres bòrees: el mestral, és a dir, el nord-oest: la tramuntana pròpiament dita, que és el nord pur, i els vents de Provença que ens arriben del nord una quarta a l’est. Per a nosaltres, doncs, la tramuntana és un ventall de vents. Afegiré que aquests vents actuen sobre nosaltres d’una manera personal i diferent, és a dir, que el podem individualitzar perfectament.»
Tornem a Pere Calders, que acaba el seu escrit de la Revista de Girona parlant dels estiuejants i del turisme i una definició carregada de sentit comú que diu: «Sovint hem estat molt crítics amb un fenomen com el del turisme, que ens ha resultat imparable. Però no sempre hem estat justos, perquè la veritat és que ofereix un espectacle humà de gran interès, sense comptar que ens ha tret una mica la son de les orelles. I que no deu ésser tan desagradable com això, perquè les concentracions de temporada augmenten sense cessar i contribueixen a la prosperitat autòctona. Potser sí que hi hem perdut algun llençol en cada bugada, però també és cert que n’hem tret tovalles per a parar moltes taules.»
I Llançà, agraïda, li ha dedicat un monòlit al passeig marítim a un –però il·lustre– dels seus milers d’estiuejants que ha descrit la vila de Llançà i la meteorologia autòctona tan sàviament.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts