Esllavissada, solidaritat i ajut

Francament, no puc deixar d’escriure –i compartir amb les persones que ho vulguin llegir– l’experiència viscuda i sentida durant els vuit dies que van des del dissabte, dia 10 d’agost, a les 6.30 del matí, en què es produí l’esllavissada al terreny de la Portalada a Sant Julià de Lòria, amb el tall durant sis hores de tota comunicació viària amb Espanya; continuant pel dimecres, dia 14, al migdia, en què es va restablir normalment el trànsit vers Espanya per la Carretera General 1 (CG1); i fins al dissabte dia 17, a les 9 del matí, en què es va reobrir al públic el Centre Comercial Punt de Trobada, que es troba situat al davant de la Portalada i es va veure directament i seriosament afectat pel tsunami que va provocar la massa de terra i roques a l’interior la cubeta (forat) resultant de l’excavació que s’estava efectuant al terreny.

Cada un d’aquests tres moments té un especial contingut i significació:

Així, dissabte a les 6.30 del matí, en rebre la mala notícia de l’esllavissada que afectava la CG1 i directament el Centre Comercial situat a l’altre costat, em vaig entristir i preocupar; però immediatament em vaig alegrar (i molt) en saber que no hi havia hagut víctimes (cap víctima, ni greu ni lleu) de l’esllavissada. “Només” danys materials que, encara que no es puguin negligir, no es poden comparar amb l’intens dolor que hauria comportat tenir una sola víctima de l’incident.

Els que som (o hem esdevingut) d’aquí sabem que fins ara –i més enllà dels drets i llibertats derivats de la nostra Constitució del 1993– gairebé sempre hem gaudit d’una especial protecció quan s’ha produït una catàstrofe, un accident greu o una calamitat pública. Així ha passat històricament i indefectiblement quan s’ha produït un aiguat, una esllavissada, una caiguda de blocs rocosos, un camió cisterna carregat de gasolina sense frens a l’av. Carlemany d’Escaldes-Engordany o altres esdeveniments similars... Soc creient i, malgrat el laïcisme dels temps actuals, crec sensatament –sense innocència ni beateria– que potser hi té a veure la patrona, la Mare de Déu de Meritxell –i a Sant Julià de Lòria la Verge de Canòlich– i el fet que, tal com diu el nostre himne nacional, hem estat creients i lliures durant onze segles (ara dotze); i que creients i lliures volem continuar sent a l’aixopluc del nostre himne nacional i de la Mare de Déu de Meritxell i a l’empara de la nostra Constitució, necessària i essencial però per si sola no suficient, ja que també hi ha altres principis, creences i valors que formen part de l’existència, del tarannà de la societat andorrana i de la nostra tradició i que la Constitució –per si sola– penso sincerament que no podria abastar.

La meva “alegria” –dins de la tristesa per l’esdeveniment– es va confirmar quan només 6 hores després del sinistre es va poder habilitar un passatge provisional pels vehicles cap a Espanya a través de l’aparcament del Centre Comercial. Cosa que es produí seguint els requeriments de l’autoritat d’acord amb l’interès general i l’acceptació immediata per la propietat del Centre Comercial... i tot això “sens figura de Decret” o altres mitjans imperatius semblants que poden usar les Administracions públiques... atès que tot el que s’ha fet durant aquests dies s’ha realitzat simplement d’acord amb l’interès general i l’esperit de cooperació i col·laboració amb les autoritats i els seus responsables de què han de fer sempre gala els particulars en aquests casos, relegant sempre a segon terme el seu personal interès.

Dins la tristesa i la pena que produeix un esdeveniment d’aquest calat i les seves repercussions emocionals per a totes les persones concernides (de fet, per a tot el País), vaig poder constatar amb autèntica joia que els sentiments de solidaritat, germanor i amistat encara romanen incòlumes al nostre País quan es produeix una fatalitat o una desgràcia. Així, tant les autoritats responsables, com els cossos generals i especials de tota l’Administració pública i la població es van bolcar literalment a servir, a ajudar, a col·laborar en les múltiples tasques necessàries per poder superar la difícil situació i retornar a la normalitat.

I així, després de les actuacions necessàries (obligades) per verificar la inexistència, feblesa o minimització del risc segons els imprescindibles criteris tècnics geològics i geotècnics, tothom (serveis públics i particulars, empresaris o no), com un sol cos i amb total harmonia, es va concentrar en el que havia de ser l’objectiu fonamental per al País i per l’interès general, que era el restabliment de la circulació viària amb Espanya.

Un cop més, davant d’aquesta catàstrofe, s’ha de reconèixer i agrair a tots, però especialment als servidors públics del Govern, el seu treball, dedicació, entrega, professionalisme i també neutralitat en el tractament del cas; i això amb especial intensitat a les persones i tècnics responsables del Ministeri d’Ordenament Territorial, del COEX, de l’Agència de Mobilitat, i sobretot del Cos especial i abnegat dels Bombers i la col·laboració del Cos de Policia; ja que amb el seu esforç i en un temps rècord de 4 dies van aconseguir reposar les condicions per al restabliment del trànsit cap Espanya a través de la CG1, i la circulació amb normalitat dels 35.000 vehicles que sembla han accedit a Andorra aquest cap de setmana a través de la frontera del riu Runer. Servidors públics que han tornat a mostrar i provar la força d’un País i que han estat un autèntic exemple, tant a nivell interior com de cara a l’exterior, per la seva preparació, el seu treball i els resultats, i més encara en unes dates complicades en ple mes d’agost.

Finalment, calia reobrir el Centre Comercial, amb els diferents –però també legítims i importants per viure– interessos empresarials. Durant els primers dies semblava impossible fer-ho a curt termini, atès que en els primers moments l’abatiment, la impotència i la ràbia s’apoderà de la propietat del Centre i dels empleats. Però això fou per poc temps, tenint en compte que en poques hores l’abatiment es transformà en energia i la impotència i la ràbia es convertiren en coratge per superar la difícil prova. Al Centre Comercial hi treballen, amb lleialtat i fidelitat a la família (el pare i fundador Antoni Cachafeiro i en aquest establiment els seus fills Jordi i Armand), 400 persones, unes 100 de les quals amb més de 20 anys d’antiguitat i altres 15 gairebé 40 anys després d’haver començat amb el pare a l’Andorra 2000 i continuat amb ell al Mamut o al Jumbo.

Després de la inundació, la gran majoria d’ells es va presentar a treballar per netejar i condicionar el Centre com si s’hagués inundat casa seva; alguns han interromput i tornat voluntàriament de vacances i tots s’hi han implicat plenament.

Moltes persones no empleades s’han ofert per col·laborar, com ho ha fet la protecció civil en tot moment. I amb el treball i esforç de tots es va aconseguir reobrir el Centre Comercial al públic el dissabte dia 17 d’agost a les 9 del matí, amb algunes limitacions, i avui ja està obert amb total normalitat i impecablement, amb l’afluència dels visitants i clients del País i de fora del País que són necessaris –cal no oblidar-ho malgrat les rivalitats empresarials– no sols per al Centre Comercial en qüestió sinó per a tot el teixit empresarial del País. Per a mi, que ho he viscut a primera línia, és ben clar que sense un personal tan lleial, entregat i compenetrat, el Centre Comercial no s’hauria pogut obrir tan ràpid.

I els mitjans de comunicació també han transmès, en general, la informació de manera fidel, íntegra i prioritària, sense que la imatge del País se’n ressentís falsament –i fatalment– en cap moment com a vegades passa; aquest esdeveniment ha batut rècords d’interès, tant als mitjans de comunicació tradicionals com a les xarxes, i Andorra s’hi jugava molt.

“Només qui ha lluitat coneix el plaer de la victòria...” Tots hem lliurat un important combat; i tots hem lluitat, amb companyonia, harmonia i solidaritat, deixant al marge la rivalitat. Més enllà dels legítims interessos particulars, sovint criticats però que permeten l’exercici de la llibertat d’empresa i el seu valor social en el marc de l’economia de mercat garantits i tutelats pel nostre sistema constitucional, la credibilitat del País a nivell interior i sobretot exterior estava en joc. I una vegada més, Andorra i els seus habitants n’han sortit victoriosos gràcies a la fermesa i l’esforç de tots i –sobretot– a la capacitat que sempre hem tingut els andorrans de fer realitat la nostra divisa virtus unita fortior quan les circumstàncies ho han requerit.

Encara que a vegades no ho sembli, malgrat que sovint el joc polític ho enfosqueixi o bé que els interessos privats i les trinxeres en què ens col·loquen ho desdibuixin, en els moments clau surt l’autèntica realitat i manera de ser del nostre petit País, emergeixen els nostres valors tradicionals, la necessitat de preservar-los i la capacitat d’unir-nos incondicionalment i harmoniosament per superar amb èxit les dificultats, incerteses i reptes que el món actual ens planteja sobre la base del respecte mutu i de la convivència en pau.

I jo me n’alegro i me’n felicito, per nosaltres i pels nostres fills. I encara esperaria que no siguin necessaris esdeveniments excepcionals per fer brotar les qualitats més nobles i desinteressades del nostre poble, que ha patit –i encara ha de patir– molts avatars per tenir una presència digna i respectada en l’incert i complicat món que ens ha tocat viure i del qual formen part inevitable i consubstancial les guerres empresarials –i personals– que tots coneixem.