El fum a la terrassa

Dissabte de juliol pels volts de la mitjanit, assegut en una ter­rassa de Cadaqués, prenent un whisky amb gel, mentre escric aquesta columna. D’ací a quatre dies farà onze anys que no fumo i, encara avui, en nits com aquesta em venen ganes d’encendre una cigar o un cigarret. No puc negar-ho. Però és veritat que mai hauria pensat, després de quaranta anys sense parar de fumar, que guanyaria aquesta batalla. La batalla, no la guer­ra. La guerra no està guanyada si tenim en compte que en nits com aquesta encara ho faria. Ha costat, però ha estat possible.
Jo he canviat els meus hàbits; respecte a la lluita contra el tabac, el món també ha canviat els seus. Em fixo en tota la ter­rassa del Marítim, a la vora del mar. Hi ha moltes taules plenes; la temperatura és agradable; corre una mica d’aire. Nit màgica de l’estiu. La gent xerra i beu mirant en direcció al mar. Hi ha cendrers a les taules, però en el moment en què estic escrivint ningú fuma. És estrany, no està prohibit, però, ara per ara, és una terrassa sense fum. Sí, el món ha canviat.
Sempre hi ha temps per aprendre, i si som capaços de prendre consciència del que ens fa mal és que anem pel bon camí. M’ho miro de manera optimista i ho faig extensiu a tantes altres coses.
Amb el petroli i els plàstics estem carregant-nos el planeta. Però és interessant pensar que la Terra és resistent i que estem començant a revertir la situació amb els vehicles elèctrics i la lluita contra el canvi climàtic. Tard? Sí, possiblement, però mai és massa tard per començar allò que és bo i saludable per a tothom. Potser d’ací a uns anys hi haurà menys plàstic; menys contaminació, més consciència planetària. Es tracta de continuar amb una tendència que s’acabarà ins­tal·lant.
No sé si la comparació es massa adient, però m’agrada fer-la. Fa deu anys ningú s’imaginava un bar, un restaurant, sense fum. Les oficines de final de segle semblaven xemeneies... i ara tot això ha desaparegut. Serem capaços d’avançar en tot allò que té a veure amb la degradació del planeta i que no es més que una extensió de nos­altres mateixos?
Al meu costat s’asseu una parella, i al cap d’una estona encenen dos cigarrets. El fum m’arriba directament al nas i m’agrada la seva aroma. Podria encendre un cigarret: sí, ho reconec: podria fer-ho. Però de moment, aguanto.
M’encantava escriure i encendre un cigarret. Ara em conformo amb la primera part, mentre gaudeixo de la nit d’estiu i penso en un món millor.