Festa Major

La festa gran. La que convida a sortir de casa, la que ens permet retrobar-nos amb els altres, fora dels caminets recurrents. La de les sardanes, el cafè, copa i puro i l’arrossada popular. Dies de festa major. Cercles concèntrics que anem combinant en funció dels anys i les ganes. Lluny queden quan eren l’excusa per sortir de nit per primera vegada. I a mesura que passen els anys, passes de sucar la coca a la xocolata desfeta que tancava les activitats infantils, per gaudir dels concerts de moda, riure fins tard, tastar els primers amors d’estiu i caure, amb els anys, novament a les activitats infantils, portant els teus, de plançons. La festa major sembla que, malgrat tot, continua sent un ens inalterable, que es perpetua més enllà de les modes i que continua vestint-se d’una estructura arrelada en els usos i costums. Començant amb el repic de campanes i acabant amb la Principal de la Bisbal. A la capital, la festa reviu d’uns anys ençà, quan semblava que passada la festa major de Sant Julià de Lòria només quedava que arrecerar-se a la platja esperant l’arribada del setembre. Però no. Sembla que revifa. Amb la dosi necessària de tradició, amb el contrapàs i l’esbart de la capital; de nocturnitat, amb els concerts i amb les activitats infantils al Parc Central. Dies de Mercat de la Vall, de firetes, de gegants, de música i sobretot, d’ambient als carrers. Als de tota la capital, però sobretot, i molt especialment, als del Centre Històric, on es reivindica l’art de seure a la fresca i deixar passar els capvespres d’estiu. Una festa que necessita la gent per tenir sentit.