Retencions a la frontera

Any 1965. Somriures i llàgrimes trenca el binomi Salzsburg i Mozart i fa sonar la ciutat amb vistes al Tirol a cop de Do, Re, Mi. El 1981, Verano Azul posa el poble de Nerja en el mapa. En la mateixa dècada, Jeffrey Dahmer, el carnisser de Milwaukee que esquartera nois i practica sexe amb els cadàvers, ens descobreix un estat remot americà: Wisconsin. També als 80 coneixem un llogarret d’Ucraïna, Txernòbil, per una explosió nuclear. Arribats al segle XXI, El senyor dels anells posa la mel a la boca amb el paisatge de Nova Zelanda i l’islamisme radical esclafeix dos avions a les Torres Bessones de Nova York. La llista és interminable i el punt en comú que tenen aquests espais és que són destins turístics.

L’screen tourism, turisme de pantalla, incita el viatger a visitar localitzacions de pel·lícules i sèries d’èxit. És un turisme a l’alça que genera uns ingressos que cal tenir en compte. De fet, a Nova Zelanda, per la trilogia d’El senyor dels Anells, el turisme va augmentar un 40% en només 6 anys. I no cal parlar dels cosmopolitans servits a Manhattan per la sèrie Sexe a Nova York i els bitllets per accedir a l’estació de King’s Cross, on una suposada andana 9 i 3/4 porta Harry Potter a Hogwarts.

A l’altre extrem, el dark tourism, turisme fosc, proposa destins associats al crim, la mort i la tragèdia i converteix en negoci l’interès morbós de l’ésser humà per tot allò que fa tuf de sang i fetge. Un tour per Txernòbil o la ruta Jack l’esbudellador competeixen amb la visita a Fukushima o una passejada pel bosc d’Aokigahara, al Japó, on el nombre de suïcidis és tan elevat que fa probable de trobar-se algú penjant d’una branca.

Ara que els fans de Joc de Trons enfadats pel final en demanen un de nou, podríem proposar a HBO que faci sobrevolar els dracs per Andorra i convertir-nos en destí screen tourism. Abans, però, caldria solucionar el trànsit a la frontera. Dark tourism en estat pur!