Des del moment en què naixem ens empenyen a fer-nos grans.
-Menja’t la sopa, que si no et quedaràs petita- em deien.
-Molt bé, ja es pentina sola -m’esperonaven- ja es corda les sabates sense ajuda, ja ha après a escriure el seu nom. I així, dia a dia, amb l’orgull de qui sap que ha assolit una nova fita de les moltes que tenim al davant, i que amb el pas del temps es van espaiant: El primer diploma, la primera feina, la primera relació seriosa.
- I què? Per a quan els fills?
Perquè aquesta és una cursa que no arriba mai a bon port. Sempre hi ha una etapa més que cal ser superada i completada. Fins que de cop, et fas gran de veritat.
La magnitud de la tragèdia ja l’albires quan t’ensumes que això d’acostar-te als cinquanta no té gaire glamur, per molt que les revistes femenines s’entestin a dir-te que són els nous quaranta, que al seu torn són els nous trenta, i així fins que arribes als deu anys, que són la nova pubertat. Nenes que tot just estan a mig fer i que ja juguen a ser grans, mentre les dones que ja som grans juguem a fer veure que el temps no ens juga en contra. Talla’t els cabells, que ja no tens edat, perd uns quilos, abans no arribis a la menopausa- paraula maleïda: tota la vida amagant la regla per reivindicar-la abans no arribin els fogots, la darrera condemna d’una societat que només està disposada mirar-te si encaixes en els paràmetres de la visibilitat. I no, no són els mateixos per a ells. Com si passats els 50 no poguessis ensenyar els pits, gaudir del sexe o cridar que ets lliure. Invisible, però lliure. I per molts anys.