Volare

Ara no recordo ben bé qui ho deia —si me l’he de jugar, diria Bauman— allò que la màxima expressió de la modernitat havia estat el Tercer Reich. La modernitat perfecta, la racionalitat portada a les seves últimes conseqüències, la voluntat homogeneïtzadora... Hi penso, ja em direu per quins set sous —necessito vacances, és evident—, mentre vaig superant una a una, disciplinat, les múltiples proves requerides per poder agafar un vol intercontinental. Marc Augé va dedicar un llibre sencer a conceptualitzar el fet d’anar en avió com un ritual de pas. No anava errat, penso, i si fusionem Augé i Bauman em surt que els aeroports i els avions són, avui en dia, l’escenari i el símbol màxims de la nostra racionalitat burocràtica mal entesa. Ens extingirem de transcendència, em surt pensar... Tot tan quadriculat, tot tan estandarditzat... i com els agradaria a molts exportar el model aeroport a d’altres aspectes de la vida... Avui, però, els meus companys de vol han rebentat la cosa. Volem al Marroc des de Barcelona. La pràctica totalitat dels passatgers no són turistes sinó marroquins d’origen residents a Catalunya que tornen per uns dies “al poble”, com quan a casa, als estius, tornàvem al llogaret manxec a veure la iaia i la tita Nati. I això impregna l’ambient. Força xivarri, el passadís de l’avió com a lloc de trobada, un ambient absolutament desenfadat... Si tanco els ulls, se’m fa evident que s’han apropiat culturalment l’avió com un autobús local, ignorant tota la parafernàlia que envolta el món de l’aviació civil, i lluny de semblar-me una mala idea, em reconforta. Tot i que en aparença pugui remetre a una estampa rural, em sembla una concepció absolutament avançada. La travessa del Mediterrani com un viatge local, no intercontinental. L’avió com un mitjà de transport més, tot quotidianitat, cap aura especial. Potser no morirem de transcendència... M’ho confirma la canalla —el vol n’és ple—, que s’ha apropiat el vol com un moment més de diversió, que viuen l’enlairament com la primera baixada d’una muntanya russa i ens ho contagien a tots, i ens enlairem entre farts de riure... No, no ens extingirem de transcendència. Com a mínim, per vacances, encara guanyem alguna batalla a aquest excés de racionalitat tan constrenyidor...