Se sol afirmar que vivim en la societat de la imatge, però no és menys cert que vivim en la societat dels sons. De fet, tancar els ulls per deixar de veure cap imatge durant una estona acostuma a ser una experiència plaent i relaxant; però passar uns minuts en silenci absolut, en les comptades ocasions en què això és possible, ens acaba provocant una sensació de neguit perquè sentim que alguna cosa estranya deu passar perquè no hi hagi cap manifestació sonora al voltant, per feble que sigui. Tenir això present a l’hora de marxar de vacances és força útil. Entre d’altres coses, perquè ens estalvia de perdre temps fent fotografies que ja sabem que no ens recordaran res d’especial al cap d’unes setmanes, i de perdre encara més temps a la tornada intentant classificar aquella col·lecció incoherent d’imatges, per si algun dia resulta que arriben a tenir cap valor documental, o sentimental. En lloc d’això és molt més pràctic associar cada lloc, cada moment especial del viatge o de l’estada, a una cançó. Pot ser una cançó que sonava en aquell instant, o una vella lletra que parla d’una situació semblant a la que vas viure en aquella platja perduda, o una melodia que reflecteix perfectament l’alegria de la festa on vas anar a parar aquella nit que havia començat de manera tan avorrida. I quan s’acabin les vacances i les hores segueixin novament la rutina de sempre, serà molt més fàcil tornar a gaudir les sensacions associades a aquelles cançons mentre les taral·lareges en veu baixa, que no intentar reviure en la imaginació aquella posta de sol impossible que tant et va captivar durant uns segons sota l’efecte de l’enèsim daiquiri.