Molts autors parlen en les seves obres que vivim en una època entre dos mons, i poques vegades com aquestes es veuen amb claredat els dos models. Quan parlem de la transformació digital veiem amb nitidesa que estem en un moment de convivència entre les dues tendències: els que són el 100% digitals, que han nascut amb les noves tecnologies, que no entenen res sense Internet, pantalles tàctils i pseudorobòtica, i els analògics, que s’han transformat en digitals per necessitat o per curiositat… Bé, hi hauria uns tercers, els que no han volgut connivència amb la tecnologia, però aquests estan abocats sucumbir. No és comuna aquesta situació de polarització tan extrema que comporta nombrosos xocs culturals entre generacions. Entrem en terrenys nous, que no han estat experimentats, que no tenen conseqüències encara tangibles, i ens trobem i afrontem nous reptes i desafiaments que ens fan sortir de la línia. Les empreses enmig d’això han de trobar l’equilibri entre els seus processos i els seus treballadors… donant importància a la tecnològica, obvi, però potenciant el talent que només té l’individu. El potencial es troba en això, no en les habilitats, sinó d’intel·lecte, que produeix la singularitat personal. Junts de la mà, tecnologia i talent en un camí de vertigen absolut cap a nous models. L’únic perill és la banalització, el vassallatge de la creativitat a la tecnologia, la submissió de l’excel·lència de la raó de la ment a la innovació o la tècnica inanimada de metall.