Les ambaixadores són excel·lentíssimes. També ho seria una Coprincesa, encara que fos la Le Pen. Després ve tota colla de molt il·lustres, els molt il·lustres caps de Govern, ministres, consellers generals, les molt il·lustres magistrades, síndica i subsíndica... Al Comú, en canvi, la cosa baixa... Ja no els destaquem per les seves qualitats, sinó per aquesta cosa tan etèria de ser digne d’honor. Honorable... Sona bé, no dic que no, però penseu per un moment en un cònsol major. Penseu per exemple en Martí tornant a Escaldes, ell que ha estat molt il·lustre tants anys, conformant-se amb la mera honorabilitat indefinida, sent simplement honorable i, el que és pitjor, tan honorable com el cònsol menor o l’últim dels consellers de Comú. No ho veig... Si com a mínim fos molt honorable (o catxo honorable, o tope honorable –ja m’enteneu, s’ha d’apropar la política a les noves generacions...). Però no, honorable a seques. Hi insisteixo: no ho veig. Els campions de la lliga protocol·lària, però, són els fiscals, que són magnífics. Mag-ní-fics! No m’ho puc ni imaginar... Magnífic senyor Lara, benvingut! Em sembla tan inversemblant que no puc evitar pensar en els fiscals com a una novetat d’estiu d’un restaurant de menjar ràpid... Tornem, però, als molt honorables. Perquè molt honorable és també el tractament protocol·lari que rep el president de la Generalitat de Catalunya. Perdó, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. El MHP. El MHP Torra, actualment. El MHP Puigdemont. I així anar fent. I pobre de vosaltres que us el deixeu. Que digueu simplement el president Torra. O Torra. Perquè es veu que és una falta de respecte. Perquè es veu que és una ofensa, autoodi, no valorar-se prou, no respectar les institucions. Inadmissible! Intolerable! Tot això segons una colleta prou nombrosa que cíclicament treu el tema a les xarxes. I a mi, ves, que em sembla molt més greu que una anècdota. Que em transmet una idea de la política tan propera al messianisme –i a la submissió— i tan allunyada del control i de la crítica –i que rima amb expressions com “mals andorrans”, per exemple— que em sembla un perill de primer ordre. Són una minoria, és cert. I em sembla clau que, després de la desmobilització actual del moviment independentista, continuï sent així.
