Ni una paraula d'Andorra!

En la radiografia de l’estat de la llengua catalana en el seu domini lingüístic que va realitzar el 30 minuts de diumenge, Andorra va brillar per la seva absència. Llenguaferits qüestiona la mort del català per la galopant diglòssia amb la llengua castellana. El terme diglòssia descriu el conflicte entre dues llengües en contacte i marca el punt de partida de la desaparició de la més feble, que és arraconada a àmbits informals i deixa de ser considerada llengua de prestigi. És així com el català ha desaparegut del mapa lingüístic a la Catalunya Nord, on no es desempalleguen del “soyez prope, parlez français”. Al País Valencià, amb pobles en què la llengua és vehiculada per una comunitat petita de gent gran, hi van dar­rere. Si moren els parlants, la llengua també va al sot!

Les llengües viuen en constant procés de canvi. La globalització, la migració, les noves tecnologies i, sovint, les ideologies associades a la parla poden modificar-ne la percepció i l’ús social que se’n fa. A priori, la situació d’Andorra no hauria de ser dramàtica, ara bé, la realitat és que malgrat ser llengua oficial, sovint no ho és d’ambient.

El 1993, Andorra va ser admesa com a Estat membre de les Nacions Unides i a la seu de Nova York es va sentir per primer cop el català. La nostra llengua, que fins aleshores havia passat desapercebuda, era reconeguda com a pròpia i oficial d’un país. Òscar Ribas Reig, aleshores cap de Govern, en el discurs es qüestionava quina hauria de ser la talla d’un Estat i, apel·lant Plató, recordava que la resposta no la podia donar ni l’economia ni la ciència política. Per a Plató, el volum de la polis havia de permetre que tothom conegués el caràcter dels altres i que tot el territori pogués contemplar-se des del cim d’una muntanya. Andorra respon a aquestes característiques humanes i geogràfiques. Ara, el més important és que ens esforcem a conèixer el caràcter dels altres en català.