x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

A la Laura Almerich

Lluís Llach, en un moment donat, a vegades sense ni tan sols anunciar-ho, iniciava una peça, ‘Laura’, en què ella feia un solo que era sempre aplaudit
Actualitzada 03/07/2019 a les 06:48
Discretament, sense fer soroll com sempre ens ha deixat per sempre més la Laura. I em refereixo, com ja haureu endevinat a la Laura Almerich, als 78 anys, companya inseparable durant anys i anys als escenaris del cantautor de Verges Lluís Llach. Fa molts anys que com molta altra gent inquieta, amb ganes de remoure un país –Catalunya– i refermar la nostra personalitat, havia assistit a un recital, a diversos recitals, del cantant empordanès atret per la qualitat de les seves cançons tant en el ter­reny musical com emotiu. La Laura –sense cap intenció de ser protagonista– era allà al seu costat. Lluís Llach, persona sensible, en un moment donat, a vegades sense ni tan sols anunciar-ho, iniciava una peça del seu ric i valuós repertori, una peça, Laura, on ella en un moment donat feia un solo que era sempre aplaudit per la seva qualitat i pel seu significat. La comunió entre en Lluís, la Laura i el públic era total. També li dedicà una segona peça titulada Roses blanques. I l’any 2006 va participar al documental La revolta permanent.
No m’he pogut estar de tornar a escoltar Laura, gràcies a les possibilitats que ens ofereixen les xarxes (YouTube), que ara, amb la seva definitiva desaparició, recobra una nova dimensió i em fa molt d’impacte recuperar aquesta peça entranyable i car­regada de sensibilitat: “Recordo com vas arribar/ amb el misteri dels senzills/ els ulls inquiets, el cos altiu/ i amb la rialla dels teus dits/ vares omplir els meus acords/ amb cada nota del teu nom, Laura.”
Laura Almerich i Santacreu va néixer un 3 de juliol de l’any 1940 a la ciutat de Barcelona. De ben joveneta estudià música, de formació clàssica: piano, guitar­ra, acordió, la marimba i la viola de roda. Formaria part del Quartet Tarragó. Va començar a treballar amb Lluís Llach l’any 1969, quan tenia 29 anys. Ben segur que cap dels dos sabia els lligams, la bona harmonia, l’empatia que s’establiria entre ells dos. No sé quan Lluís Llach es va inspirar i li dedica la cançó que porta el seu nom, però de ben segur que ella, la humilitat personificada, es devia quedar impressionada. Era el fruit d’una sòlida amistat.
La lletra continua i diu: “M’és difícil recordar/ quants escenaris han sentit/ la nostres angoixa per l’avui/ la nostra joia pel demà... A casa enmig de tants companys/ o a un trist exili més enllà/ mai no ha mancat el teu alè, Laura.”
Un dia d’estiu del 1985, al Camp Nou (pocs poden presumir d’omplir un recinte tan gran com aquell), Lluís Llach ofereix un recital carregat d’emotivitat. El cantautor empordanès des de la primera peça té el públic a la butxaca: la comunió és total. I en un moment donat entona les primeres notes de Laura. El públic segueix amb devoció la peça. Ella, la Laura, intenta interpretar el solo que tantes vegades havia tocat. Se’l sabia de memòria. Però li agafa la por escènica i interromp la peça. No pot continuar. L’emoció la supera. Es tapa la cara amb les seves mans. Es vol fondre. I va ser emocionant veure com més de 100.000 persones esclaten amb un fort aplaudiment carregat d’emotivitat recíproca. Poques vegades s’ha donat d’una comunió entre autor i intèrpret i d’ells dos amb el públic.
La mort de la Laura Almerich, a part del dolor que representa la seva pèrdua, una persona com ella humil i discreta, ha tingut la virtut de recuperar l’esperit, la sensibilitat, la sensualitat que cada vegada que Llach interpretava Laura es produïa.
Tornem a sentir una i altra vegada la peça que diu: “I si l’atzar ens porta lluny/ que els déus et guardin el camí/ que t’acompanyin els ocells/ que t’acaronin els estels;/ i en un racó d’aquesta veu/ mentre la pugui fer sentir/ hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.”
Laura va formar part de l’àlbum Campanades a morts (1977) que Lluís Llach va dedicar als fets que van tenir lloc al barri de Zaramaga, a Vitòria (País Basc), el dia 3 de març del 1976, on i arran d’una vaga d’obrers, la policia nacional espa­nyola (els grisos com se la denominava popularment) va matar cinc manifestants. Els assassinats van tenir lloc a l’església de Sant Francesc d’Assís de Vitòria. Només feia dos anys que havia mort el dictador Francisco Franco però encara quedaven comportaments repressius. La transició vers la democràcia seria lenta –massa– per als que feia anys i panys que hi somiaven. No cal dir que Laura i totes les altres peces de l’LP van tenir una forta ressonància entre una part de la societat no sols del País Basc, sinó de tot Espanya.
Bo i que Laura era ben coneguda entre els seguidors de Llach, la seva gravació va difondre encara més el seu contingut.
La Laura Almerich ens ha deixat divendres 14 de juny. Però el que no morirà mai és aquesta bellíssima peça que Lluís Llach li va dedicar i que tothom es va fer seva. Torneu-la a escoltar tant si ja l’heu sentida com si no: “Que els déus et guardin el camí/ que t’acompanyin els ocells/ que t’acaronin els estels... Laura.”
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts