La setmana passada hi va haver el monumental incendi de Vinebre, Flix i la Torre de l’Espanyol. Una desgràcia, sí. He estat una mica pendent del que en deien les ràdios catalanes. Un locutor de magazín matinal només feia que dir que era “l’incendi més gran dels darrers vint anys”, com si celebrés haver de comunicar una catàstrofe tan de rècord. Ara, que el millor eren els tertulians. Es van veure obligats a parlar-ne quan, habitualment, només comenten la cosa política i alguna banalitat social. Atrapats, van haver de fer mans i mànigues per maquillar la xerrameca de sempre i fer que les seves intervencions semblessin mínimament intel·ligents i argumentades. En un tres i no res es van convertir en enginyers forestals: “Oh, és que els boscos estan bruts”; en pèrits agrònoms: “El pagès és el jardiner del territori”; en geògrafs: “El relleu no hi ha ajuda”; en climatòlegs: “Això és només el començament”; en economistes: “No s’ha de parlar de subsidis a la pagesia, sinó d’inversió”; en urbanistes: “Ai, la Catalunya buida, la dels micropobles…”; en tècnics de protecció civil: “Ara, els incendis a Europa es combaten d’una altra manera”; en futuròlegs: “Això algun dia passarà al Pirineu.” Hauria estat molt més honest i eficaç que algú hagués aixecat el dit i hagués manifestat, públicament, la seva ignorància: “Senyores, senyors, d’això jo no en tinc ni punyetera, dispensin. I em temo que ningú pot fer-se’n a la idea d’un problema complexíssim que, en el fons, el que revela és que s’ha perdut, qui sap si de manera definitiva, l’aliança ancestral de l’home amb la natura.” I hauria quedat com un senyor.