A l'escola de la vida amb el mestre Jesús

No es fàcil encaixar una negativa a les nostres exigències. Si està a les nostres mans, quan rebem un rebuig que creiem injustificat, manifestem el nostre disgust i fins i tot anem més enllà, amenaçant a qui ens ha fet el menyspreu. En l’evangeli d’avui trobem una situació semblant. Jesús i els seus apòstols són rebutjats, no els donen allotjament en un poblet de samaritans de camí cap a Jerusalem. La reacció dels Apòstols és fulminant com la nostra. Que baixi foc del cel i els consumeixi. Ens costa d’encaixar que no es compleixin les nostres expectatives. Perdem tot seguit la calma quan les coses no van com ens ho havíem plantejat. Jesús renya els seus Apòstols, que no saben encaixar la contrarietat i demanen una pena desmesurada pels qui no els han tingut en consideració. No cal perdre la pau. Siguem pràctics... hi ha més sortides... no ens ofusquem perquè una s’hagi tancat. Anem a un altre poblet... no s’acaba aquí el món. Una lliçó de sensatesa i sentit comú. Dramatitzar en els contratemps denota un excés d’orgull i autosuficiència que no ens permet acceptar que no som el melic del món. Aquestes reaccions evidencien una supèrbia latent i la falta total d’humilitat. Jesús no utilitza el seu poder per reduir l’adversari. Utilitza el seny i busca una solució alternativa. Abans de cridar l’ajut del cel cal fer servir tots els recursos que tens a les mans, no t’enroquis en el teu castell.

Seguint el camí, aprofita Jesús per seguir fent de mestre de vida. La relació veritable entre les persones no ha d’estar contaminada per interessos materials, econòmics. A aquell que diu a Jesús que vol anar amb Ell, li deixa clar que si busca benefici material no el trobarà... el Fill de l’home no té on reposar el cap! Establir una relació sincera amb una persona, conrear una amistat autèntica... ha de tenir de punt de mira a la persona, no ha de supeditar-se al benestar o benefici material que em pot oferir aquesta persona.

No acaba aquí encara Jesús. Les decisions, les opcions que es prenen a la vida, si ho són de veritat, comporten deixar altres possibilitats. Obrir camins nous a la vida comporta que altres els hem tancat, altres han d’haver mort per nosaltres. No podem estar enyorant o pendents del que hem deixat. No podem controlar-ho tot. Mira endavant i no et lamentis del que has deixat enrere... deixa que els morts enterrin els seus morts... tu viu la vida que has escollit amb coratge i decisió sense recança.

I encara una última observació. Estem lligats sovint pels afectes. Aquests sovint ens ofusquen, ens retenen de projectar endavant la nostra mirada, de copsar i acceptar la novetat que anhela la nostra vida. Són un fre, ens paralitzen. Cal la valentia per tallar els lligams que no ens permeten volar a nous cims. Qui mira enrere no podrà trencar els lligams i es perdrà l’oferta de plenitud que tota persona anhela, li manca una aptitud bàsica per poder tastar la novetat que Jesús ens ofereix en el seu regne.