x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

'Piccolo dicci'

Una reivindicació dels vincles efímers i urgents ara que arriba l’estiu, l’estació amb més amistats fugaces
Actualitzada 29/06/2019 a les 06:00
Ho va dir després que passéssim mil hores en un autobús. Que dormíssim al terra d’un antic manicomi de l’època feixista. Ho va dir després de la manifestació més dolça que recordo, quan esperàvem hòsties -potser trets- dels carabinieri i vam rebre grazzies i somriures de les àvies que sortien a aplaudir-nos a les finestres. Ho va dir quan a Firenze ja era de nit i va començar a sonar la música pertot, milers de persones de gresca, alimentats a base de limoncello. Llavors ho va dir: “Piccolo dicci!” I els que érem allà, en aquell raconet, ens vam donar els dits petits i vam ballar totes les danses que ens van proposar. “Piccolo dicci!”, deia ell. “Piccolo dicci!”, que fèiem la resta. I la felicitat era allò.
Eren parella. Una es deia Gloria i l’altra no ho recordo. Les vam conèixer per una amiga d’una amiga... I vam acabar de copes a un bar de la part nova de Quito. No van parar d’explicar acudits -cachitos, que li’n deien-, cadascun d’ells més irreverent i més passat de voltes que l’anterior, i jo crec que mai no he tornat a riure tant.
El primer dia en vam conèixer un, el Ricardo, el portuguès. L’endemà va ser el torn dels francesos, la colla d’Angers amb qui aquell mateix dia ja vam anar de bodegues. Al vespre, la taula ocupava tot el pati d’aquell hostel de Mendoza i servia de suport a una quantitat ingent de bons vins mancomunats, tots Malbec, algun Sirà. Vam allargar fins a les mil. I no hauria marxat mai.
Va tornar a passar fa quinze dies a Bogotá. Pim pam pum i et trobes amb tres companys de taula, de pista i de nit, de gran nit, de nit inoblidable, de nit de riures -de molts riures- i bona conversa. Uns absoluts desconeguts que l’endemà ja eren íntims i que segurament no tornaré a veure mai més.
Però tant hi fa. Tots ells em van regalar nits felices, de les més felices. Van deixar pòsit. I m’ajuden a estructurar la meva biografia. Tendim a valorar únicament les amistats que duren tota la vida i fem-ho -sí, siusplau. Però passat el solstici que ens porta a més relacions efímeres, deixeu-me reivindicar avui aquí els amics fugaços, que compensen amb intensitat la seva no-continuïtat.
“Je dis tu à tous ceux que j’aime / Même si je ne les ai vus qu’une seule fois”, deia Prévert a Barbara. Doncs això...
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts