x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

El teu alè, Laura

El Lluís i tu, i la resta de músics, heu estat onades portadores d’esperança, de llibertat
Actualitzada 21/06/2019 a les 21:02
Dormies entre roses blanques i un ramell de grogues enviat pel Josep Tero que dissabte passat a la nit cantava a Vilarig i a migdia havia de fer camí cap a l’Empordà. El Lluís amb tu, al teu costat. La seva paraula i la seva veu durant tants anys escoltada dalt dels escenaris o a frec d’ulls, a frec de llavis. La seva paraula i la teva música, unides en el pensament de tanta gent, avui ja grans, però també joves al seu temps com els jovent d’avui en dia que recala en les platges de les vostres cançons. El Lluís i tu, i la resta de músics, heu estat onades portadores d’esperança, de llibertat, de vida. Però el Lluís i tu, mentre va durar l’aventura de composar i de cantar junts, entre el 1969 i el 2007, heu estat, a més d’onades d’un mar de música i cançons, aquell oratjol que ens arriba de lluny i el notem proper i quan ja ha passat, també el sabem proper i alguna cosa ens diu que tornarà. Un oratjol fent dansar també vida, esperança, llibertat, amor i aprenentatges. Les roses blanques venien de l’Estartit, de Porrera, de Barcelona, i diria que de cada poble on havíeu actuat o de cada racó de país on les cançons del Lluís i la teva música han sonat i sonen, perquè ens agraden pel ritme i per allò que diuen i ens fan viure, ens fan aprendre. Justament la cançó “Aprendre”, del disc “T’estimo”, editat l’any 1984, és la que tu Laura has volgut que compartíssim junts a l’hora del comiat. Una cançó plena de fragilitat però també de ganes de viure, de compromís per la vida. “Aprendre que res no acaba si dintre meu abans no acaba”, així comença, i així acaba: “Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.” Una lliçó, un anar per la vida amb la justa mesura d’allò que ens cal i ens fa ser. Una càrrega poètica, com tantes i tantes cançons del Lluís la tenen, per emportar-nos-la amb nosaltres i enfilar renovellats vells camins. El text que acompanya el record de la teva partida és la segona part del poema “Lletra a Dolors”, escrit pel Miquel Martí i Pol en morir la seva esposa Dolors: “Tu ja no hi ets i floriran les roses,/ maduraran els blats i el vent tal volta/ desvetllarà secretes melodies;/ tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre/entre el record de tu, que m'acompanyes,/ i aquell esforç, que prou que coneixies,/ de persistir quan res no ens és propici.// Des d'aquests mots molt tendrament et penso/ mentre la tarda suaument declina;/ tots els colors proclamen vida nova/ i jo la visc, i en tu se'm representa/ sorprenentment vibrant i harmoniosa.// No tornaràs mai més, però perdures/en les coses i en mi de tal manera/ que em costa imaginar-te absent per sempre.” El Miquel, curiosament, deu anys més tard, el 1994, t’escrivia a tu un poema, “de record i companyia”, que el Lluís va brodar amb música, amb un eco de ressons, amb serenor però amb força d’esperit, com la que el Miquel tenia. Així comença: “Com un gran ram de roses blanques/ el teu record que m’acompanya/ de tanta llum et sóc deutor/ que em sobra espai i em sobra tarda,/ tot se m’emplena amb el teu nom/ que repeteixo, Laura.// Ombra de mar la veu que et crida/ i el vent de somnis la mirada,/ penso el silenci empresonat/ en els acords d’una guitarra/ i tot s’emplena del teu nom/que repeteixo, Laura”. I així acaba, entre esperances compartides i camins per acollir-te i ressons per enyorar-te: “Et sé molt lluny però em convides/ amb els ulls clars a recordar-te/ i ara amb un gest desmesurat/ faig del teu gest el meu miratge/ per perdre’m sempre en el teu nom/ que repeteixo, Laura.” Amb “Roses Blanques” el Miquel lligava la “Laura”, nom i cançó, amb tu i amb tota la gent a qui la cançó que el Lluís et va dedicar ens porta a veure’t amb el “somriure fet cançó” i a enyorar-te. Gent que amb la música i les cançons del Lluís i els teus acords han fet i pogut fer vida amb un alenar més d’esperança, amb un pòsit d’amor més gran, amb sentit i sentiment, amb ambient d’assolir, en temps grisosos, més claror. El teu nom, els teus acords, s’envolen des de fa molts anys i per sempre, en la himnografia catalana en vol d’amor i llum de llibertat. És la sensació que notem en escoltar-vos, en gaudir-vos. La mateixa que sentia, per exemple, el gastrònom Colman Andrews quan preparava a meitat dels anys vuitanta el llibre ”Cuina catalana” i escoltava les cançons del Lluís o la Maria del Mar i així sentia ambientat el seu treball sobre la terra. Deus sentir orenetes, Laura, i veure com lo cirerer s’enjoia amb el sol, i passar les mans pels pàmpols i pel raig de la font i somriure..., el teu alè, Laura.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts