x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Morir a la muntanya

Alguna cosa no funciona i les autoritats que regulen l’ascens a l’Everest haurien de definir molt millor qui està capacitat per accedir-hi en condicions
Actualitzada 19/06/2019 a les 21:15
Les imatges de les llargues cues per accedir a l’Everest han donat la volta al món i han mostrat una imatge molt trista de l’alpinisme. A final de maig es va tancar la temporada oficial, amb un total de 600 persones que havien aconseguit fer el cim i amb la ter­rible xifra d’onze persones mortes, quasi totes en el descens, i per haver estat per culpa de les cues, massa hores en condicions extremes. És evident que alguna cosa no funciona i que les autoritats que regulen l’ascens a la muntanya haurien de definir molt millor qui està capacitat per accedir-hi en condicions, sense tenir en compte els diners que es paguen per poder entrar a les llistes anuals. Si a sobre li sumem la quantitat d’escombraries i deixalles que s’abandonen al camp base i als diferents campament en l’ascens, i les botelles d’oxigen buides i abandonades, l’Everest, penso, ha perdut per als alpinistes tot els seu encant. Personalment no he fet mai un cim important; això sí, m’agrada sortir a les muntanyes d’Andorra a l’estiu i gaudir d’aquells moments en què camino sol i estic en contacte amb tot el que m’envolta. De vegades em trobo d’altres excursionistes pel camí, xer­rem una estona i continuem la travessa; d’altres estic absolutament sol... i el que més m’agrada és aquesta comunió amb el vent, l’aire, els colors, les sensacions, el batec del propi cor, la cadència de la pròpia caminada, el pas de pastor que em van ensenyar fa mots anys... no em puc imaginar una cua des de qualsevol estany que serpentegi per la muntanya fins arribar al cim. Em tornaria boig; abans de continuar, donaria mitja volta i aniria a buscar un altre racó de bosc. Si fos alpinista professional, estic quasi convençut que en les condicions actuals ni tan sols voldria escalar l’Everest, per molt que sigui la muntanya més alta del món, o encara que fos l’últim vuitmil que em quedés. Per què jugar-se la vida d’una manera tan absurda? Quin sentit té la muntanya amb aglomeracions? Amb gent que no podria arribar al cim sense tres o quatre xerpes quasi empenyent-la i posant en risc la vida d’altres persones? Hi ha una llei no escrita que ens connecta amb la natura; hi ha una llei universal que uneix per sempre els alpinistes amb la muntanya. Hi viuen i hi moren. L’entenc i imagino que és una de les sensacions més especials que es poden viure. Saben que en pujar una muntanya difícil hi poden deixar la vida; tot i així és el seu esport, la seva afició, i assumeixen el risc, i saben quan s’ha de tornar enrere. Però pujar a l’Everest actualment sembla una presa de pèl per la qual no val la pena jugar-se la vida. Abans, demanaria pujar a qualsevol altre 8.000 o a muntanyes de l’Himàlaia per sobre dels 6.000 i 7.000 metres on encara es pot viure l’alpinisme.
  • #3 descerebrats obssessius
    (20/06/19 19:02)

    Suïcidi col·lectiu va dir..
    Totalment d'acord. Si el pobre Sir Edmund aixeques el cap...es moria d'un infart davant aquesta monstruositat.

    Respondre
  • #2 Tanatos
    (20/06/19 10:20)

    Què diferència hi ha entre morir a l'Everest o morir practicant submarinisme? O en un accident de cotxe o moto, o amb avió? O fent-se un selfie? O fumant 2 paquets de tabac diàris?

    Respondre
  • #1 Suïcidi col·lectiu
    (20/06/19 07:59)

    El problema del Everest és el mateix que pateix el mon desenvolupat,l'estupidessa com una nova religió.

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts