x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
Foc i lloc

T'evocaré de lluny

No hi ha esperança.
Actualitzada 16/06/2019 a les 06:15
Tot i que no hi he anat mai, l’illa grega de Lesbos forma part dels meus paisatges personals. Ho és perquè fa molts anys vaig estudiar la poesia lèsbica de Safo. M’he sentit acalorat i enamoradís a Lesbos, com també l’enyorança m’ha banyat quan he visitat moltes vegades el cap de Súnion, “rei de la mar i del vent”, camí d’Atenes, sense moure’m de casa, cada cop que rellegia les Elegies de Bierville de Carles Riba.
Però ara fa molt que aquell mar Mediterrani, “feliç de sal exaltada”, ja no és el que era. El Vell Continent europeu, “noble i antic”, ja no és com “el sol lleial” que traça una direcció per “al mariner, que (…) veu ben girat el seu rumb”. No. Ara caldria compondre unes noves elegies. Però no per a aquells que “sota l’onada rient, dormen l’eternitat”, sinó que fa falta que algú corri a escriure unes elegies per la vella Europa, “temple mutilat”: llegeixo a la premsa que dimarts, davant de Lesbos van morir dos nens, quatre dones i un home. S’afegeixen a la llista interminable que ningú no vol llegir. I menys ara, que arriba l’estiu, “feliç de sal exaltada (...) sota l’onada rient”. El vell monstre europeu, “embriac del seu nom (...) ric del que ha donat i en sa ruïna tan pur” no només es plega de braços “desdenyós de les altres columnes”, sinó que permet que polítics com Salvini es gastin un dineral per perseguir les ONG que intenten ajudar aquestes persones desesperades que fugen de casa seva i es juguen la vida perquè no tenen res més. Hi ha voluntaris que s’enfronten a penes de presó només per voler salvar d’una mort segura aquests cadàvers flotants. Una mar plena de plàstics i difunts. No volen que hi vagi ningú, que no hi hagi imatges que puguin despertar la consciència del públic. Ara ja només som això. Públic. Espectadors passius que miren les notícies des del sofà. Europa, Súnion, em poso en el lloc de “l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira”, “que a través de la nua garriga ve a cercar-te” i sé que voldria conèixer “per ta força la força que el salva dels cops de fortuna”.

Però no hi ha esperança. Només misèria. La humanitat se’n va a la merda i ningú fa res. Tan sols puc refugiar-me en els poemes de Carles Riba (si us plau, rellegiu les Elegies de Bierville): “Súnion! T’evocaré de lluny…”
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts