El jou de la cultura

Àgora Cultural rasclejava dimarts el seu camp gran i feia rems d’herba impregnada de cultura amb els noms de la Felissa Domingo, el Joan Burgués, el Simó Duró, l’Anna Riberaygua i el Pere Miquel Fenolleda. Potser serà que es fan grans, però de segur que mereixen el premi que reconeix la contribució a la cultura andorrana i posar els seus noms a l’altar.
Això ens fa contents i ens fa creure encara en la vitalitat col·lectiva de la societat andorrana pel que fa als aspectes relacionats amb el gran ventall d’activitats i realitats conformats per la cultura. I mireu que a vegades costa trobar el fil o hem de destriar el gra de la palla per arribar a veure el veritable batec cultural, que no és pas el que s’anuncia a bombo i corneta ni els que més diners mou pel mig. Un batec cultural segons com invisible, o transparent, però existent, latent, real. Per això, sense cultura, un país no és res, només un conjunt de números per a engreixar estadístiques fredes i sense ànima.
Ens hauria agradat ser dimarts al dia de la cultura i escoltar els parlaments dedicats a les persones premiades, però el mes de juny enceta l’estiu i també les prospeccions arqueològiques a la muntanya i un jaciment d’època romana ens tenia ocupats dimarts a la tarda. Els dies llargs porten llum i claror i els indrets amb segles d’història allí adormida es desvetllen i ens desvetllen, ens fan gratar la terra per poder interpretar els llocs i resseguir les passes que els van fer ser punts destacats de les societats prehistòriques o antigues. Indrets amb una forta càrrega social, amb profunditat religiosa o creences d’altre caire; indrets de trobament, de marca, de pas, on qui passava hi deixava ofrena votiva, per tal de trobar bona sort en la collita, en el comerç, en el viatge a peu que el portava unes quantes jornades lluny.
El premi al Burgués, a la Domingo, al Simonet, a l’Anna Riberaygua i al Pere Miquel Fonolleda és bona mostra de com la cultura uneix i enforteix, fa força, com la que té el parell de bous junyits pel jou quan el llaurador els arrenglera i els anima a tirar. És el jou de la cultura, entès com a element de cohesió i no pas com a càrrega molesta, el millor remei per poder configurar present i futur en qualsevol societat que vulgui tenir un marc de convivència i una bona salut en els camps de la creació artística i en tota la seva extensió cultural. L’Andorra de fa 50, 40, 30, 20, 10 i encara la d’avui en dia, l’Andorra cultural de fa 50, 40, 30, 20, 10 i l’actual, és l’Andorra que es premiada a l’ensems en premiar el Joan, la Felissa, el Simó, l’Anna i el Pere. Llauradors i pencaires des de fa molts anys, amatents, col·laboradors, presents. I sí, com dèiem al començament, l’edat possibilita el reconeixement, aquest és merescut per tants anys i panys al capdavant i empenyent entitats o empreses culturals. En deixaven constància el Josep Maria Ubach glossant el Joan Burgués junyit al Cercle de les Arts i de les Lletres, a la Federació Andorrana de Fotografia. El Jordi Tudó, detallant la feina de la Felissa Domingo a la Unió Pro-Turisme d’Escaldes, al Cineclub, al Centre de la Cultura Catalana, també al Cercle de les Arts i de les Lletres, a Velles Cases Andorranes.
La Maria Marquet -com t’hauria escoltat i sentit Maria- va baixar amb fulles de menta des de Canillo per fer la semblança del Simó Duró, també del Cercle de les Arts i de les Lletres, amb el Jocs Florals i el jou de bona fusta de la seva paraula, que lliga antigor perquè no descarrilem més del compte. S’hagueren pogut trobar al coll d’Ordino, el Simonet i la Maria i en aquella àgora de llum i bons aires fer bona saó de cultura. Per acabar, el Josep Dalleres va enjovar amb paraules la parella de llibreters Anna Riberaygua i Pere Miquel Fonolleda, per ser-hi sempre sembrant, segant i trillant al camp de la cultura, per treballar amb les portes obertes i per la seva contribució en la sensibilització, estudi i respecte a la natura de les valls d’Andorra.
El jou de la cultura el porta aquest anys Velles Cases Andorranes, amb el Claude Benet llaurant ben dret. També l’hauria escoltat amb atenció i joia dimarts si les collades pirinenques travessades pels romans no ens haguessin cridat a garbellar-ne terrossos i englevats antics. Per molts anys!