Les orenetes

L’àvia Meiu, ben abrigada sota la manteleta i cofada amb un vell mocador de cap de color gris, reixinxolada a la vora de la llar de foc del mas Sendra, aprofitava els meus calfreds d’adolescència i enamorament per acusar-me de cogona. Pobrica, no va ser a temps de veure’m en època de fogots menopàusics, però ja m’hauria agradat que ens les haguéssim pogut haver, ella amb la seva bonhomia i jo intentant fer-li perdre la paciència.

L’àvia Meiu era d’aquells temps en els quals no es feia el canvi de roba, perquè hi havia els armaris justos i la roba encara més justa, però avui segur que m’hauria recordat que “fins al setanta d’abril no et llevis ni un fil”. Jo tampoc faig canvi d’armari (potser perquè vaig néixer amb un os a l’esquena o perquè fa temps que em vaig cansar de les obligacions que ens creem per continuar queixant-nos que tenim moltes obligacions). Els qui han aconseguit cobrar per vendre sopars de duro diuen no sé què del canvi climàtic d’allò que totes les àvies Meius en deien que el món s’havia ben girat i que tot estava potes enlaire. Som a mitjan juny i fa una fred que pela. Aquí, al bell mig d’Encamp, no arribem als deu graus i neva al cim de les muntanyes. Allà, al meu Empordà, el Daró ha trencat pel pont de l’Embut i s’ha pogut tornar a veure l’estany d’Ullastret (aneu a saber si, entre son i son, algú ha pogut sentir el bruel de Pals i s’ha arronsat dins del llit temorós dels greus esdeveniments que presagia).

Allà, al mas Sendra, sota el ràfec de l’eixida, hi havia quatre nius d’orenetes que se solien esteranyinar a finals d’abril. Si, a mitjan maig, les neretes no havien criat, l’àvia Meiu ja s’espaordia i se senyava tement que aquell any la sort fugiria de la casa igual que n’havien marxat els ocellets. Si tot anava com havia d’anar, a aquestes altures de juny, les orenetes petites xisclaven al niu –la Negreta esperava amb els ulls com unes taronges que els pelats caigues­sin– i les adultes, en arribar el llostre, s’arrengleraven als estenedors i xerraven com mallerengues explicant-se l’una a l’altra els secrets del cel, dels aiguamolls i del vaivé del vent. Enguany, o elles o l’àvia potser em sabrien dir per què fa tanta fred i per què m’enyoro tant.