Creat:

Actualitzat:

El mes de juny és el mes dels exàmens per excel·lència. Indistintament del sistema educatiu i del nivell d’estudis, generalment trobem exàmens en el darrer tram del curs escolar. En qualsevol avaluació final apareixen els característics nervis, els mals aliats per garantir l’assoliment de les proves amb èxit. Cada final de curs es reprodueixen en els alumnes les mateixes situacions d'estrès provocades pel temor d’arribar tard a una prova, l’angoixa de quedar-se en blanc davant d’una pregunta o la por de no assolir la nota suficient per poder accedir a la universitat desitjada. Un cop acabats els exàmens, els comentaris amb els companys encara desperten més neguits quan es comparen les respostes dels uns i dels altres. Els sistemes educatius s’estan reformant i tendeixen cap a un model més competencial. Nous programes amb uns continguts i unes competències revisades, i en alguns casos, també, amb nous models d’avaluació. Unes valoracions dels aprenentatges en què cada vegada es dona menys importància a la memorització dels continguts i més valor a la seva mobilització i a l’assoliment d’unes competències més transversals. Unes avaluacions que passen a ser qualitatives en lloc de quantitatives. Però malgrat els canvis, se segueix amb la necessitat de comprovar a final de curs tot el que els estudiants han après. Són fiables i pertinents aquests models d’exàmens finals? Seria interessant deixar de concentrar en unes setmanes l’avaluació de tot el que es va aprenent al llarg del curs escolar. Centrar els esforços en una major avaluació formativa, tot augmentant les recollides d’evidències dels aprenentatges dels alumnes a les classes, no causaria tanta ansietat. Si els estudiants veiessin l’avaluació com una oportunitat per aprendre dels errors, de ben segur que baixaria el nivell d’estrès. Però ens queda un llarg camí per fer desaparèixer les proves finals, si és que realment se’n pot prescindir.

tracking